Quin és el coneixement que els nord-americans tenen dels vins catalans?
Als EUA, fins fa uns anys, dels vins de l’Estat espanyol només es coneixien els de Torres i Vega Sicilia. A través de la feina de professionals com Robert Parker que fa uns anys va dir que el Priorat seria una de les zones vitivinícoles més importants del món i que més endavant va donar 100 punts al Clos Erasmus, s’han anat coneixent més, però encara ara la gent del carrer només coneix, i amb prou feines, Rioja i una mica Ribera del Duero. Tot i que l’èxit mundial de Ferran Adrià ha ajudat a situar la gastronomia catalana al mapa.
Vostè que està en contacte amb crítics nord-americans com Rober Parker o Jay Miller ¿com creu que els vins catalans poden tenir més èxit als EUA?
Ara, en situació de crisi econòmica, tenen una bona oportunitat. Ha baixat el preu mig de les ampolles que es consumeixen gairebé només són vendibles els vins per sota dels 25 dòlars. I aquí és on el vi català, que té una relació qualitat-preu molt favorable, té camp per córrer.
Incloent el Cava?
Especialment el cava, que en general se situa per sota d’aquests 25 dòlars i això li dóna un gran avantatge sobre el Champagne francès.
Però des de la pròpia Catalunya s’acusa el cava de tenir poca personalitat pel fet d’haver-se autoritzat varietats foranes com el chardonnay o el pinot noir, mentre els Prosecco italians li guanyen territori…
Els nord-americans no són sensibles a les varietats amb que s’elaboren els escumosos. En canvi, sí ho són a la qualitat i el fet que els Prosecco s’elaborin pel mètode Charmat, més industrial, en comptes del mètode tradicional del Cava o el Champagne, és definitiu.
[[frase]]
I en quant als vins tranquils, quina importància tenen les varietats?
El mercat dels Estat Units és curiós de mena, així que li agrada tastar coses noves. A diferència dels escumosos, els vins tranquils se solen triar més per la varietat que per l’origen. I oferir vins de varietats locals és un bon argument de venda, el que ells en diuen “unique selling proposition” o USP, una oferta única que es diferenciï de la competència.
Creu que les guies tenen massa influència?
Això ho he parlat sovint amb el Robert Parker. Ell mateix està sorprès de la influència de la seva guia, especialment pel que fa als professionals. Ell elabora una “consumer guide”, destinada als públic nord-americà -per això només puntua vins amb distribució als EUA- i li costa acceptar la repercussió internacional i entre els professionals. Però és cert que en els dos grans mercats, Àsia i els Estat Units, té una importància cabdal. A la Xina el primer que pregunten els possibles distribuïdors d’un vi és quants punts Parker té. Ell s’autodefineix no com un crític, sinó com un recomanador de productes. Per això només divulga els vins amb més de 85 punts. No té sentit criticar els que en tenen menys.
Com valoren l’enrenou que crea la seva visita a les diverses zones elaboradores?
Les jornades que hem organitzat són maratonianes, de 8 del matí fins que ens n’anem a dormir. Amb això vull dir que Jay Miller ve a treballar, a conèixer el màxim de vins i de cellers possibles. The Wine Advocate ho paga tot, les estances, els bitllets, etc. En aquest sentit, els cellers haurien de veure-ho com una oportunitat per reforçar les seves vendes, mai amb desconfiança, com passa a vegades.
Pancho Campo a l’INCAVI FOTO: INCAVI
