Li agrada el vi, el bon vi, afirma. El personatge té, a més, vincles familiars amb el Priorat. Dos dels seus fills viuen a Cornudella de Montsant. És Josep Lluís Carod Rovira, ex vicepresident del Govern de Catalunya. El que va ser líder d’ERC afirma que només és un aficionat, però tot fa pensar que els seus coneixements sobre el vi van una mica més enllà del que reconeix. Com a malalt de la lectura, és un devorador de continguts de tot tipus, i els relacionats amb la vinya i el vi no se li escapen. En sap del tema. En el rebost de casa “només” hi té unes 300 ampolles.
Com a home viatjat, de ben segur que té moltes anècdotes relacionades amb el vi.
Recordo una estada a Finlàndia, l’any 2007. Vaig trigar poc a saber que estava fora de Catalunya. Sobretot, perquè hi havia vins i caves del Principat a les cartes dels restaurants. El mateix puc dir de de Tel Aviv i Jerusalem, a Israel. Una de les coses que darrerament m’ha fet més il·lusió em va passar a un restaurant de Nova York, on em van portar un vi català que tenia escrit el primer paràgraf d’un sonet de Foix. Poques setmanes abans l’havia llegit al Parlament de Catalunya en resposta a un diputat de Ciudadanos. El cambrer va quedar sorprès que el sàpigues recitar.
Els catalans som una mica rarets en algunes coses, com en aquesta de valor més el que ve de fora que el que tenim a dins.
Ens manca autoestima. No és normal que a les cartes catalanes hi hagi molts més vins de fora de Catalunya que de casa, quan no hi ha dubtes sobre la qualitats dels productes que elaborem, i sobre la seva bona relació amb el preu. No passa a cap lloc del món. És impensable trobar a la Rioja vins que no siguin de la zona, o a Castella. Fa un mes vaig estar a Madrid i tot eren vins espanyols, tot. Ni un de català, excepte algun cava, i gairebé perquè és una obligació.
La llengua de les etiquetes és una de les altres grans curiositats dels vins catalans.
Si el vi es relaciona amb la terra, el més normal és que les etiquetes estiguin escrites en la llengua de la terra. El xampany està en francès, que és el que toca. Ho trobaríem estrany si ens diguessin les característiques en anglès o en castellà. El vi és una identitat, unes idees, una forma de ser i de pensar.
Cal suposar que és consumidor de vins catalans i etiquetats en català.
Sóc un militant de la DO Montsant, potser, en part, perquè la tinc a tocar de casa. La relació qualitat-preu és extraordinària. I és molt identificable, encara que potser no té la contundència d’altres vins del país
Quantes ampolles té a casa?
Unes 300, de les que el 60 per cent són negres. El cava també m’agrada força, però només en tinc unes 25 ampolles.
Què en pensa del debat actual sobre les varietats autòctones i les foranes?
El que crec és que cal un bon publicista i una campanya de màrqueting que trobi un element que relacioni les varietats autòctones amb Catalunya i amb qualitat. És una idea que ningú ha desenvolupat. S’ha d’associar vi català i prestigi, seriositat, feina ben feta en tot el procés d’elaboració. Un exemple del que dic és el torbat de l’Alguer. Els agullats no m’agraden, però el pop, la llagosta o el bogamarí que fan a Sardenya són plats que t’has de menjar amb un torbat. El sector del cava ha fet un bon treball els darrers anys i ara és una beguda per tota hora i moment. El vi ha d’anar en aquest camí, amb la participació de les autoritats, els mitjans de comunicació i els consumidors. En aquesta línia, me n’alegro de l’evolució del Priorat, una comarca abans deprimida i ara amb força econòmica gràcies al vi.
Els governs de Catalunya, tots, no ho han entès i no han fet massa pel vi en els darrers anys.
Han fet menys del que havien de fer, i és estrany, perquè es partia de no poder fallar amb la qualitat dels vins catalans.
I mentre, els restaurants amb cartes de 9 i 10 euros hi posen Rioja com a distinció de qualitat.
Això és una clara mostra de provincialisme total, sense qüestionar la qualitat dels Rioja. Torno a repetir que és inversemblant que a Catalunya els vins hegemònics no siguin els autòctons. De ben segur en podem fer una lectura sociopolítica.
Josep Lluís Carod-Rovira a la redacció de Vadevi.cat FOTO: QUICO SALLÉS
