Un ninot d’una ovella latxa amb txapela i la ikurriña abraça una ampolla de txacolina. Foto: QS/ND
Cada terra té el seu ví, i a Euskadi, txacolí. Més enllà d’un rodolí patètic, assaborir un txacolí fet en un “Caserío” és tota una experiència. Acostumats als vins valents de Catalunya, el txacolí destaca per ser blanc lleuger i de cos més prim. I segons, l’Arantxa, la ramadera que ven txacolí de nivell diu que s’ha d’estar al cas, perquè per “aquests móns hi ha molt llest que t’enreda amb un txacoí pirata, fet a Burgos i ‘cabezón de cojones'”.
Com que de vins el que sabem és més aviat justet -poca cosa més que distingir els tres colors i fer anar l’obridor- ens haurem de refiar d’un expert, el director del diari Vadevi.cat, Joan Nebot, que ens explica com gaudir de la “txacolina experince”. D’entrada Nebot recorda que està elaborat majoritàriament amb una varietat de raïm basca autòctona i exclusiva, en diuen l’hondarribi blanca (zuri). El raïm, acaronat pel clima cantàbric molt més fred, plujós i gasiu amb les hores de sol, es tradueix en un vi fresc i amb una graduació alcohòlica, entre 9,5 i 11,5, lluny del 13 graus que sovint ostenten els vins blancs catalans. Potser és un reflex del nivell sobiranista de les dues societats.
Tot i que encara es pot trobar molt txacolí sense etiquetar, elaborat a caseríos que el venen directament, si no s’acaben de refiar sempre poden recórrer als embotellats sota l’empara de les tres DO de txacolí, el de Guetaria, el de Biscaia i el d’Àlaba. Sia com sia, tastar-los és una “Txacolina Experince” formada per un regust dels vins del nord d’Europa i una notable diferència amb els blancs catalans.
