Can Roca en clau de vi

Tan cert és que els restaurants no són aules d'instrucció vitivinícola com que una intencionada incursió al celler d'alguns n'afavoreix la comprensió. Aquesta premissa es fa, però, imprescindible a El Celler de Can Roca, un àmbit en el qual els germans Joan, Josep i Jordi en conformen l'espontània, equilibrada i harmònica trinitat rectora. Diguem que en Joan pensa i s'expressa en salat, en Jordi ho fa en dolç i en Josep en líquid

Per cantades i sabudes no es tracta avui d’insistir en les aportacions específiques de cada germà al formidable engranatge, sinó d’accedir per la porta petita a la part menys evident del celler en qüestió, concebut, disposat i alimentat per Josep Roca i de la seva nova seu.

L’habitual consulta de l’enciclopèdica carta de vins que la casa fa a mans de qui la sol·licita no dóna sinó una vaga noció dels continguts. Tant o més rellevant que aquesta carta és l’estratègic i magistral recitat que fa de la partitura original el seu artífex, sempre que pot i quan la circumstància s’escau.

Partidari que en casa pròpia hom disposa al seu aire, Pitu Roca va aprofitar l’avinentesa per estructurar el celler des de la subjectivitat més absoluta. Per aquest motiu, es mostra radical en qüestió de preferències. Això vol dir que a més de les 30.000 ampolles (1.550 referències) que s’arrengleren al llarg i ample de 230 metres, té cinc espais de culte destinats a justificar els seus cinc tipus de vi de màxim respecte, que són precioses relíquies de la vella Europa.

Un emocionat però sobri guió de collita pròpia serveix al guia per incitar els cinc sentits dels visitants amb la finalitat que s’impliqui en un recorregut que és alhora sensorial i sentimental per la cota de màxims: el champagne, el riesling, el borgonya, el priorat i el xerès.

Si per formular l’àngel del primer elegeix la música del piano esperitós d’un allegro de Mozart, el so pregon i solitari de la Meditació de Thaïs, de Massenet, li serveix per aprofundir en la força de la terra dels magistrals borgonyes. El xerès l’entona la veu extrema de Miguel Poveda a partir del poema La boca seca de Comadira, mentre que un violoncel vibrant de Massenet fa sintonitzar amb un priorat eixut i feréstec.

Al sobri festival també hi és convidat el tacte: argentins balins d’acer, àcida seda verdosa, lleus saquets de vellut vermell, resquills de pissarra entre matoll i soca d’olivera i/o esqueixos d’espart desèrtic… Al final del breu trajecte, encara a peu dret i secs, hom es pregunta per l’aparent marginació dels dos sentits bàsics: el gust i l’olfacte. A ells va adreçada l’apoteosi coral. Tothom a taula.


Jordi, Joan i Josep Roca FOTO: VADEVI.cat

Nou comentari