De pedra picada

Galeria de fotos (Jordi Palmer)

El marger mallorquí Pep Sastre Sardà explica la tècnica de construcció del marge de pedra seca Foto: Jordi Palmer

Els marges de pedra seca construïts a les faldes dels pujols per aprofitar tot l’espai disponible per al conreu, ja sigui de vinya o d’altres, com ametllers, oliverars o garrofers, són una construcció tradicional en desús. Tot i així, no han perdut la seva importància i a poc a poc es van recuperant. De fet, aquests marges són especialment importants en territoris on l’orografia ha forçat, secularment, a aplanar els turons per optimitzar l’espai disponible.

La seva construcció depèn de diverses tècniques tradicionals que comencen per la feina més feixuga, la de picar pedra, per donar forma a les roques que formaran part del marge. L’objectiu final de la construcció es contenir les terrasses creant terreny pla on poder conrear. Per això, el principal enemic del marge és l’aigua de pluja i tota la seva construcció es bassa precisament en això, evitar que l’aigua faci caure el mur i arrossegui la terra.

Curset intensiu de dos dies

Per aprendre i recuperar aquestes tècniques de construcció, el celler Albet i Noya ha organitzat, els dies 15 i 16 d’abril, la quarta edició del curs intensiu de construcció de marges de pedra seca , amb la col·laboració de dos mestres margers mallorquins, Pep Sastre Sardà i Jaume Ferrer Payeres. Les classes es realitzen a la vinya de xarel·lo ‘El Fanio’ a Subirats (Alt Penedès), on a poc a poc es van substituint els vells marges, alguns d’ells en mal estat, pels nous.

Els dos margers, hereus d’una tradició que a Mallorca és molt més viva que a Catalunya, han dedicat aquest dos dies a formar un grup d’una dotzena d’alumnes en els aspectes bàsics dels marges, partint del fet que “l’aigua és el pitjor enemic de la pedra”. Per això, a banda de picar la pedra i donar-li la forma necessària, amb una cara plana, amb almenys cinc costats i amb el màxim de fondària possible per donar-li estabilitat, és bàsic aprendre la manera de formar el marge.

En aquest sentit, els dos especialistes apunten que un marge ha de tenir “una amplada total de 80 centímetres o 1 metre” (a l’esquerra, Jaume Ferrer Payeres ho explica als alumnes sobre el terreny), partint de pedres d’uns 50 cm, més un calaix a la part posterior ple de “rebles”, pedres petites que fan de filtre i permeten que s’escoli l’aigua sense arrossegar la terra. De fet, l’estructura d’un marge és un trencaclosques on cada peça a d’encaixar i on, a més, se li ha de donar una inclinació “del 10 per cent”, per poder afavorir la resistència.

Sense ciment

Una de les característiques d’aquests marges, totalment respectuosos amb l’entorn i més encara en una vinya ecològica, és la no utilització de cap mena de ciment (a la dreta, els nous marges contrasten amb els vells, alguns dels quals han cedit a la força de l’aigua). De fet, segons els especialistes, precisament l’ús de ciment -que com a molt es pot utilitzar a la part superior del marge per marcar millor la vora de la construcció- és un error, ja que impedeix una de les funcionalitats bàsiques dels marges, la de drenar l’aigua de pluja sense afectar el conreu. A més, en la construcció cal tenir sempre en compte l’ús posterior del terreny guanyat, i preveure el pas de tractors i altre maquinària que puguin malmetre el marge. Per això, també és fonamental que a l’inici del marge, quan s’utilitzen les pedres més grosses, la primera filera quedi mig enterrada, en previsió que els mateixos tractors acabin arrencant la terra de la part inferior.

Segons els mestres mallorquins, un marge ben construït, amb el calaix de filtre ben preparat i la inclinació preceptiva, pot aguantar totes les inclemències climàtiques durant “més de cent anys”, sense cap mena de manteniment a banda de la neteja de males herbes. Almenys, picar pedra sota el sol d’abril té una recompensa, la de saber que s’ha participat en una construcció com a mínim centenària, a més de recuperar un ofici tan antic com necessari per al manteniment de les explotacions agràries a territori més accidentat.

Un dels alumnes del curs picant pedra per adequar-la al marge Foto: Jordi Palmer

Nou comentari