El sumoi va creuar l’Atlàntic

A les Illes Canàries es coneix com a vijariego negre

El sumoi, varietat d’origen català, ha tornat a agafar protagonisme després d’unes jornades que se li van dedicar a Rodonyà. Però aquesta vegada ho ha fet lluny de casa, mar enllà, a l’Oceà Atlàntic, a un arxipèlag. Un curs sobre les varietats autòctones Canàries i les correspondències continentals ha recordat que un dia van sortir de Catalunya uns ceps de sumoi. Plantats a peu franc a les illes, avui responen al nom de vijariego negre. Entre els ponents del curs que s’ha fet a Las Palmas hi havia Josep Queralt, enòleg del celler Heretat Mont-Rubi. “Va quedar constància de la gran capacitat d’envelliment d’aquesta varietat tan maltractada e incompresa”, afirma l’expert català.

És difícil de determinar una data de l’arribada de la varietat sumoi a Canàries, ja que hi ha mencions a partir del segle XVIII, i articles publicats a la revista de l’Institut Català de Sant Isidre, on diferents autors en parlen. Ricardo Rubio (1875); Martorell Peña (1871), i Jaume Raventos (1908, 1910, 1911) expliquen que el sumoi es conreuava a Alella, al Castell del Remei i a Can Codorniu.

Però hem de retrocedir molt més enrere, fins els segles XII i el XIV, moment de floració dels vins catalans, principalment a la zona sur del riu Llobregat, Penedès i Tarragona. És també un moment de contacte amb viticultors grecs i italians i un temps de moviment de material vegetal de diferents varietats.

És a partir d’aquest segle XIV que comença el redescobriment de les Canàries pels Europeus, i és a partir d’aquí on es pot especular i imaginar els vaixells que partien de les costes Catalanes, cap a les illes, amb ceps de sumoi, entre molts d’altres varietats. Avui, a l’arxipèlag tenen un reguitzell de varietats, i no totes tenen una correspondència continental. “Suposo pel fet que a la península desapareixen a causa de la fil·loxera, i s’han conservat a Canàries”, comenta Josep Queralt. En el cas del vijariego negre, correspon visualment al sumoi de gra allargat, tan clarament identificable.

“El vijariego negre dóna a canàries uns vins més frescos, molt especiats i balsàmics que d’altres varietats Canàries, però d’un recorregut aromàtic i en boca molt allunyat del nostre sumoi”. A casa nostra manté un caràcter “marcat de sotabosc mediterrani càlid, però amb una frescor i elegància envejables. Potser la rusticitat, la vivacitat, i la frescor, serien els lligams més comuns dels vins obtinguts a les dues zones per separat amb el sumoi i el vijariego negre”.


VARIETATS DE RAÏM: SUMOLL

Nou comentari