No em considero aliè al món del vi: els meus hàbits i gustos, i la meva vinculació personal amb un territori de llarga tradició en l’elaboració de vi .
Sóc conscient que viure a aquest petit país de grans vins i caves és una sort, i per això procuro aprofitar-ne els avantatges i em dol quan algú no reconeix aquest patrimoni col•lectiu. He passat els darrers sis anys a cavall entre Madrid i Barcelona. La feina al Congrés dels Diputats ha estat apassionant, tot i que a vegades l’excés de tacticisme ens allunya dels resultats desitjables. Malgrat la coneixença de personatges bons amics de Catalunya com l’enyorat Labordeta, sovint m’ha tocat veure com la “caverna” atacava qualsevol cosa que sonés a Catalunya, ja fos el cava, la llengua o l’Estatut.
Retorno a la política catalana en un moment en què la crisi ens colpeja durament. Després dels excessos especulatius i encara amb un estat del benestar insuficient, ara alguns volen sortir de la situació que patim fent pagar la crisi als qui no l’ha provocat. En matèria de vi i cava, semblaria que ho tenim tot de cara: un clima i un terreny adequats per a la producció, excel•lents professionals i bones instal•lacions per a l’elaboració, i una població urbana més que suficient i amb uns hàbits de consum prou arrelats. La indústria del vi i del cava crea valor afegit, anivella la balança importacions-exportacions i permet mantenir activitat agrícola al territori i, així, preservar el medi ambient, alhora que crea sinèrgies amb d’altres sectors com l’enoturisme i l’hosteleria. Però tenim motius per estar insatisfets. Els pagesos, que veuen valorat el seu fruit a preus que ens transporten a dues dècades enrere; les cooperatives, encaixades en una activitat sense marge possible; i la majoria dels elaboradors, que malden entre mil dificultats per treure un producte atractiu i diferenciat.
Davant d’això, la primera temptació és donar la culpa als altres i – si es pot – intentar empènyer a aquell més dèbil que estigui al nostre abast. Però, sense alliberar de responsabilitat a qui les té o les ha tingut, no avançarem fins que no analitzem que cal fer de nou, o de manera diferent, per sortir de l’atzucac en el que s’està. Cal establir la taula interprofessional, amb participació de tot el sector i de l’administració; així com també reforçar els ajuts a la comercialització i a la promoció internacional.
ICV-EUiA aposta per un canvi de model productiu. Hem de posar l’accent en la innovació i el coneixement, i en el medi ambient com a factor de competitivitat i no competir en costos laborals sinó en productes de qualitat d’alt valor afegit i que no es deslocalitzen. Un d’ells, estic convençut és el sector del vi i el cava.
Joan Herrera
Cap de llista ICV
