José Peñín al II Saló “Grandes Vinos Españoles Guía Peñín 2011 Foto: Facebook Guía Peñín
José Peñín (Santa Colomba de la Vega, Lleó, 1943) en les darreres setmanes ha desfermat un allau de crítiques per les seves opinions contràries a l’etiquetatge en català. D’altra banda, arran d’un acte a Barcelona en que Guía Peñín va convidar els bloggers a participar d’una sessió de tast, s’ha generat un intens debat sobre el mètode emprat. A diversos blocs, però especialment a DeVinis, han criticat el fet que el propi director dels tastos de la Guía, Carlos González, sigui alhora director de l’assesoria tècnica que forma part del Grup Peñín i que té com a clients alguns dels cellers que elaboren els vins analitzats. Segons l’autor del bloc, Joan Gómez Pallarès, això, juntament amb el fet que els vins s’avaluen a ampolla destapada, és a dir, que els tastadors saben en tot moment quin vi estan puntuant, obre un dubte raonable sobre la independència i la imparcialitat de les valoracions.
– Segueix insistint en que l’etiquetatge de vins en català és un impediment per a les vendes?
– Vull deixar clar que respecto que cadascú etiqueti com vulgui, però insisteixo en que la marca ha de ser una paraula fàcil i atractiva. No em refereixo a les marques consolidades, que ja tenen la feina feta, sinó a les que comencen i volen assolir un bon posicionament als mercats. El que els consumidors llegeixen és la marca principal, l’encapçalament de l’etiqueta. Davant un lineal d’un supermercat, el consumidor primer fa una mirada general de l’ampolla, i el següent és llegir la marca principal, la resta no importa. Així, si es posa una marca en català, deu ser perquè es dirigeix al mercat català. Si es dirigeix a qualsevol altre mercat, el millor idioma és l’anglès.
– Una de les coses que criden més l’atenció de la seva opinió és la crítica als apòstrofs de l’etiquetatge en català. No li sembla absurd, si es té en compte que l’apòstrof és una grafia comú en l’anglès, el francès o l’italià?
– Jo el que sé és que els francesos, a les marques de nova creació i els nous dissenys, ja comencen a evitar-los.
– Creu que la “ñ”, present a moltes marques espanyoles -totes les que inclouen la paraula viña, per exemple- és un impediment?
– Sí, encara més. I amb l’agreujant que si és una marca que es diu “viña” més una altra paraula, encara és pitjor: les marques han de ser amb una sola paraula. Però repeteixo que això no és un problema, per exemple, per a Château Margaux, perquè és una marca famosa arreu del món. El problema seria canviar ara aquesta marca.
– Vostè també carrega contra la suposada obligatorietat d’etiquetar en català els vins catalans…
– Sí, és clar. No em sembla bé cap imposició de cap idioma.
– Però n’és conscient que això només afecta a les ampolles que es distribueixen a Catalunya, i que si hi ha una ampolla etiquetada en català en qualsevol altre mercat, és perquè el celler així ho vol?
– Sí, però això representa un sobrecost per als cellers que han de tenir diverses línies d’etiquetatge i control d’estocs…
– I que li sembla que l’Estat espanyol obligui a etiquetar en castellà?
Igual de malament. Els cellers han de ser lliures per decidir aquestes qüestions. També estic en contra d’altres limitacions com per exemple, l’ús de les paraules “roure” o “criança”, que van lligades a mètodes d’elaboració i normes de cada denominació d’origen.
– Creu que el fet que un vi vagi etiquetat en català, és un impediment per a vendre’l a la resta de l’Estat?
– Ara ja no, però els canvis són mal rebuts per els consumidors i quan es va començar a canviar l’etiquetatge del castellà al català, sí que va ser un problema. Ara els vins catalans ja han consolidat una determinada quota en el mercat espanyol i no passa res. I per cert, que se’n venen més que fa 25 anys.
– L’Ermita li sembla una marca difícil?
– Ara ja no, perquè ja l’hem assumit, però és millor Ermita, que també és millor que La Ermita. És millor una paraula que dues.
– Què en pensa de les crítiques a diversos blocs, però especialment a DeVinis, sobre el mètode de puntuació de la Guía a ampolla destapada, en que els tastadors saben en tot moment quin vi estan puntuant, i els dubtes que això genera sobre la independència i la imparcialitat de les valoracions?
– Nosaltres anem al descobert, no amaguem res. Donem fe de la nostra imparcialitat i tenim al darrera el prestigi i la qualitat de la Guía que ens empara. La nostra mecànica de tast és freda: quan tastem som com computadores humanes. No pretenen copsar ni transmetre les emocions que genera el vi, això ho deixem als consumidors. Fixi’s que les nostres puntuacions coincideixen amb una diferència d’un punt amunt o avall amb les d’altres tastadors de prestigi, com poden ser Jancis Robinson o Neal Martin (el tastador dels vins de l’Estat espanyol de Robert Parker), i que ells també tasten a cegues.
– Però ells no tenen els interessos comercials tan evidents que té la Guía Peñín amb els cellers…
– La nostra assessoria als cellers va néixer perquè els propis cellers ens ho van demanar: amb la quantitat de vins que tastem, és lògic que sapiguem què és el que s’ha de millorar. En aquell moment havíem de decidir si fèiem aquest pas o no. I vam decidir donar aquest servei als cellers, malgrat que ja ens adonàvem que ens portaria problemes de credibilitat. A diferència del que es diu de la dona del César, jo sóc honest, però no ho semblo.
– Una altra queixa és que amb la rapidesa com es fan els tastos, hi ha vins als que no es deixa oxigenar i obrir-se.
– Nosaltres tastem els vins tal com surten de l’ampolla. Si n’oxigenem un, també ho hem de fer amb la resta. I alguns si els refredem també poden millorar. Però nosaltres els tastem tots en igualtat de condicions. D’altra banda, no acceptem mostres que no hagin estat embotellades al menys tres mesos abans, precisament per evitar aquests vins que necessiten airejar-se i que, com que no estan a punt, s’ha de fer un exercici d’imaginació per suposar com estaran més endavant. De fet, els vins no canvien tant amb una estona d’oxigenar-se. El que canvia és la percepció de les persones, que s’acostumen al vi i al final el troben millor. És una qüestíó de suggestió.
– Més suggestió genera tastar un vi veient l’etiqueta i tenint al davant, al programa informàtic, la fitxa amb la puntuació de les anyades anteriors…
– Això els passa als amateurs. Nosaltres som professionals. Amb la quantitat de vins que tastem, no n’hi ha cap que ens impressioni per endavant. Al tastar tant de pressa, per comparació immediata notem les petites diferències entre un vi i un altre i aquestes diferències són les que ens donen la puntuació.
– I el fet que les puntuacions no siguin la nota mitjana de diversos tastadors, sinó que cada vi només el tasta una persona, que pot tenir criteris i gustos diferents d’una altra, no creu que fa que hi hagi una manca d’uniformitat en el criteri?
– Ja he dit abans que som com computadores humanes. Els tastadors passen per un període de formació i de proves per unificar els criteris. És més, el fet de poder consultar l’històric de puntuacions ens fa adonar-nos de quan hi ha un problema amb una ampolla, que pot ser defectuosa, encara que només sigui de forma molt subtil i que li faci baixar uns pocs punts. Aleshores tornem a tastar el vi per veure si ha estat cosa d’una sola ampolla o si el vi és realment així. Un celler que fa un bon vi, un vi excel·lent o un de mediocre, el continua fent així any rere any. I si hi ha un canvi per motius tècnics, per exemple un nou enòleg que treballa diferent, al detectar la diferència i tornar a tastar, es confirma la puntuació. Això ens ajuda també a detectar els “submarins”, la possibilitat que ens arribin ampolles manipulades amb un vi millor del que consta a l’etiqueta.
– Al Guía Peñín Live Tasting! del 20 de juny, alguns bloggers es van queixar de que un vi -un Vega Sicilia- que no estava en el seu millor moment, va rebre una puntuació molt alta, com d’ofici.
– Home, això és perquè al tast de l’altre dia hi havia molta gent, converses, soroll, i així no s’aprecia bé un gran vi. Per això als bloggers els devia passar desapercebut que es tractava d’un gran vi.
– Com veu el moment actual dels vins catalans?
– No s’han d’obsessionar amb les altes maduracions. Els grans vins necessiten un punt de verdor per evolucionar bé en el temps. Les altes maduracions fenòliques són per assolir resultats ràpids. No s’ha de tenir por a la verdor: els vins massa confitats tenen poca personalitat.
– I el futur dels vins catalans?
– Catalunya no pot fer vi barat, ha de fer vi de terrer, d’alt nivell com els del Rosselló. Ja fa anys, el que va ser el primer director de l’Incavi, Jaume Ciurana, em va dir “farem vins catalans fantàstics amb cabernet sauvignon i merlot”. I jo li vaig dir: “No, el futur és el Priorat” i tres o quatre anys després van triomfar els vins prioratins, cars i de varietats locals.
– Molt bé, però i la gran producció? Només la DO Catalunya fa més de 50 milions d’ampolles, que no poden ser totes de més de 30 euros…
– Bé, els cellers han d’invertir més en comunicació i en saber vendre. Els amos dels millors cellers i dels millors vins són els que més viatgen.
