Pancho Campo tastant amb Oriol Guevara i, al fons, Jay Miller. Foto: VADEVI.cat
L’escàndol que ha envoltat el món del vi arran de la polèmica visita de Jay Miller i Pancho Campo, el gener del 2011, pot haver quedat mig resolt amb l’informe presentat per Robert Parker, en el que només s’aprecia “aparença d’impropietat” en les activitats paral·leles de pagament organitzades per Pancho Campo aprofitant la visita, però tot i així, el que és segur és que aquell fet, que hauria destapat el “model del ‘pelotazo'” aplicat al món del vi segons Oriol Guevara, que era director de l’INCAVI en el moment dels fets, obligarà el sector a repensar les seves relacions amb les guies i recíprocament, les guies hauran de revisar les seves conductes per esvair tota ombra de dubte.
De fet, el mateix Robert Parker ja ha hagut de refer els seus models de conducta i tant des ‘The Wine Advocate’ com des de l’Associació Catalana del Vi (ACV), es va posar molt d’interès en assegurar que la recent visita de Neal Martin, l’actual tastador de ‘The Wine Advocate’, seria única i exclusivament per a tastar vins i sense cap cost per als cellers.
La visita de Miller doncs, ha deixat empremta, entre altres coses, perquè segons assegura el president de l’Associació Catalana d’Enòlegs, Josep Anton Llaquet, “ha hagut de saltar l’escàndol per a quedar retratats”. El cas és que al sector del vi, segurament com a tots els sectors, hi ha pràctiques d’ètica dubtosa i ara que una d’elles ha sortit a la llum, des de tots els sectors cal assegurar-se de donar una imatge de pràctiques fora de tot dubte.
L’exdirector de l’INCAVI, en actiu durant la polèmica, és el primer d’assegurar que durant la visita de Jay Miller a Catalunya, just abans que esclatés l’escàndol, “no es va pagar res a ningú”, però “lamenta” que la polèmica pugui “tenir repercussió negativa pels vins catalans”. “Si les pròximes puntuacions de Neal Martin són més baixes, com sembla ser que serà, atès que el seu criteri és més estricte, semblarà que tot era trampa, diu Guevara, que afegeix que “construir la reputació actual del vi català, ha costat molts anys de bons vins, i seria una pena que aquesta reputació quedés entelada pels negocis d’uns quants”.
La clau de volta de tota la polèmica rau en les pràctiques paral·leles de Pancho Campo, empresari i Master of Wine, que va accedir a acompanyar Miller en el seu itinerari espanyol “de franc”, al mateix temps que va rendibilitzar aquesta feina organitzant xerrades i conferències de pagament aprofitant l’estada del tastador.
Cellers acomodats
Aquí cal tenir en compte, “que encara que la pràctica no sigui gaire lícita, el fet és que alguns cellers estaven disposat a pagar”, segons apunta Llaquet, perquè hi ha cellers que s’han cregut que esponsoritzar Pancho Campo per tenir repercussió mediàtica o aconseguir una bona puntuació a Robert Parker “els solucionaria la vida”, quan, com apunta Guevara, “el que compta és la feina ben feta i una trajectòria a llarg termini”.
De fet, tothom arrufa el nas al conèixer les conclusions de l’informe de Parker, que d’alguna manera el que fa és espolsar-se cap mena de responsabilitat. Per a Andrés Proensa, responsable de la ‘Guia Proensa’, tot plegat resulta “una mica lleig” i té prou clar que Campo “va aprofitar la visita com a palanca dels seus negocis”, mentre que per a Jordi Alcover, de la ‘Guia de vins de Catalunya’, les conclusions de Parker “són una fugida endavant, ja que almenys per omissió, Parker és responsable de la reputació de la seva empresa”.
En defensa de la seva guia, Proensa té un principi de treball molt clar: “Els vins només els tasto jo al meu despatx”. A banda d’això, l’editor entén que “hi ha pràctiques ètiques i altres que no ho són” i es mostra del tot contrari “a fer passar publicitat per informació”. A tall d’exemple, assegura que de les bones pràctiques “en depèn la credibilitat de cadascú” i no li dol reconèixer que la seva guia “es finança per mitjà de la publicitat de cellers, però això no ens pressiona, podem tenir ordres de publicitat de cellers i això no implica que hagin de sortir”. De fet, assegura Proensa que “quan una celler que vol fer publicitat no surt a la guia, se l’avisa, per si creu que ha de retirar l’anunci”.
Al final doncs, hi ha també un problema de finançament. Jordi Alcover, autor amb Sílvia Naranjo de la ‘Guia de vins de Catalunya’, recorda que “costa molt construir una reputació i molt poc destruir-la”, i per això es mostra molt contrari a plantejaments “estil Pancho Campo” i exposa la seva manera de treballar: “Nosaltres no triem els vins, fem una convocatòria general i qui vol ens els presenta”, sempre sota el principi de “ser molt escrupolosos amb el tast i no canviar mai una puntuació”. Tot i reconèixer que financerament editar una guia és complicat, la seva no porta publicitat, i han renunciat a “fer publicitat amb les DO”, tot i que havien explorat aquesta via. Per Alcover, “la temptació de fer diners amb una situació propícia” va ser aprofitada per Campo, un empresari amb un historial una mica “tèrbol”.
Guies sobredimensionades
D’altra banda, per a Xavier Ayala, president de l’Associació Catalana de Sommeliers, els cellers tenen la seva part de culpa en l’embolic, ja que n’hi ha “que donen massa importància a aquest tipus de llistes i n’hi ha que treballen només amb la intenció de tenir bona puntuació” i recorda també un dels problemes clau de les guies, almenys des del seu punt de vista com a sommelier: “El 95% de públic de vi no és expert, i això fa que les guies estiguin sobredimensionades” i considera “un error” que els cellers “donin excessiva importància al fet d’aparèixer o no en elles”.
Llaquet s’expressa en els mateixos termes: “Els enòlegs som treballadors dels cellers, que elaborem els vins que ens demana la direcció, i sovint ens trobem que ens encarreguen de fer vins pensats més per a les guies que per als consumidors”.
