El Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, reunit a Nairobi, ha decidit que la Dieta Mediterrània sigui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. Èxit absolut per a la candidatura de Catalunya, Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc, que ha estat coordinada a nivell tècnic per la Fundació Dieta Mediterrània, amb seu a Barcelona.
Per reforçar aquesta declaració, el Govern de la Generalitat, que és patró de la Fundació Dieta Mediterrània, en el seu conjunt, vetllarà per potenciar i promoure un patró alimentari que esdevé una font de salut indubtable.
El 2 de juliol de 2009 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat una declaració institucional de suport a la candidatura de la Dieta Mediterrània per ser inscrita a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, a proposta de la consellera de Salut, Marina Geli, del conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, i el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manel Tresserras.
Catalunya és un país mediterrani. La Mediterrània ha estat, al llarg de mil·lennis, un dels focus de civilització més importants del planeta. L’intercanvi intens i ininterromput, en un medi singular, ha donat lloc a un corpus cultural ric en la diversitat d’expressions culturals i alhora en l’aparició de valors comuns i compartits.
Entre aquests valors es troba la dieta mediterrània, de la qual són característiques essencials el consum abundant de cereals i els seus derivats (pasta, pa i arròs), llegums, fruita, fruits secs, verdures i hortalisses, amb menors quantitats de peix, aus, ous i derivats làctics, i encara menors porcions de carn, que es condimenten habitualment amb oli d’oliva i s’acompanyen amb un consum moderat de vi. L’alimentació constitueix una de les expressions més denses i riques de la cultura a la qual les societats, des de sempre, hi han abocat continguts simbòlics molt importants.
El mateix terme, provinent del llatí diaeta, i del terme grec díaita, que significa “manera de viure”, expressa, a la Mediterrània, el caràcter holístic, transversal i multidimensional d’aquest gran patrimoni cultural anomenat dieta mediterrània i compartit per tots els pobles d’aquesta conca i que va des de les terres de cultiu o ramaderes i el mar fins a la taula i la seva comensalitat, amb els seus coneixements, tècniques, elaboracions, celebracions i festivitats, així com amb els espais culturals i altres elements materials associats.
La dieta mediterrània és un model dinàmic que, a partir de les primeres observacions d’Ancel Keys en la dècada dels 50 del segle XX, ha estat reconegut per la comunitat científica internacional com un dels patrons alimentaris més saludables del món.
Les relacions existents entre l’augment de l’esperança de vida i els comportaments alimentaris i, concretament, amb l’alimentació mediterrània, s’han establert de manera precisa a partir d’un gran número d’evidències que demostren reducció de la mortalitat per càncer i malaltia cardiovascular. La baixa incidència de malaltia coronaria als països mediterranis s’ha relacionat, almenys parcialment, als patrons alimentaris.
Dades recents de grans estudis de cohort europeus (com els de Trichopoulou i Knoops) suggereixen que un alt grau d’adherència a una dieta mediterrània s’associa a una reducció de mortalitat. Estudis d’intervenció com el PREDIMED mostren la reducció de la pressió arterial, el perfil lipídic, la funció endotelial, així com una reducció en la resposta inflamatòria (Estruch). També s’ha observat una reducció de l’incidència de diabetis mellitus tipus 2 en les persones que seguien una dieta mediterrània (DEPLAN Martinez).
Són nombrosos els estudis epidemiològics que han observat beneficis en front de determinats tipus de càncer. En relació a l’actual epidèmia d’obesitat són diverses les observacions que relacionen inversament l’índex de massa corporal amb el seguiment d’un patró mediterrani d’alimentació. Els factors protectors identificats són sobre tot una alta ingesta de fibra, una alta ingesta d’olis vegetals (principalment monoinsaturants: oli d’oliva verge), una baixa ingesta d’àcids grassos trans, i una moderada ingesta d’alcohol.
