VadeVi
Lulú Soto: “Una llauna de pèsols no té cap component emocional, una ampolla de vi sí”

Lulú Soto (Mèxic, 1974) és directora d’art a La Sixtina 2.0 i entre moltes altres coses dissenya etiquetes de vi. Va arribar a Barcelona fa 13 anys i va quedar fascinada pel vermut, pel vi i pel cafè. Creu que l’art ha mort i que les etiquetes del vi són un exemple de la democratització de l’estètica, gràcies a la forta difusió que té el vi ara mateix. Diu que la innovació radical en les elaboracions de vi es reflecteix també en els dissenys de les etiquetes. Que un client indecís és molt perillós i que una etiqueta per ser bona no ha de ser només bonica: ha de reflectir el producte que està venent.

Fins a quin punt és important l’etiqueta d’un vi?

El vi està de moda. La gent en parla. Si t’agrada el vi i també si no t’agrada molt, l’etiqueta és una porta d’entrada. Per escollir-lo i per ser tema de conversa. Els dissenyadors en general podríem dir que som les “putes del sistema” i també en el vi hi ha d’haver una seducció en la imatge perquè el compris.

Per tant una etiqueta és bona o dolenta si aconsegueix o no que la gent compri aquella ampolla?

No. Una etiqueta és bona o dolenta si reflecteix bé el producte o no. Com sigui. Una etiqueta excelsa i impecable des del punt de vista del disseny, per un vi dolent pot ser una mala etiqueta. Hi ha d’haver-hi una línia de connexió entre l’etiqueta i el producte, és una qüestió d’honestedat…

Hi ha etiquetes que no s’entenen?

De la mateixa manera que hi ha una innovació radical en l’elaboració del vi també la trobem en el disseny de les etiquetes que l’acompanyen. Les etiquetes amb intencionalitat a vegades necessiten un traductor, però no estem davant de l’art, sinó que hem d’enunciar a fi de ser eficients. Si l’etiqueta no s’entén, és que jo no ho he fet bé. Però hi ha etiquetes, que després de parlar amb la dissenyadora que l’ha fet guanyen molt més sentit. Les portades dels Sex Pistols eren lletges i no s’entenien, però quan t’ho explicaven li veies la intenció. Jo que crec que l’art ha mort perquè la gent l’ha mort amb el seu propi art, i això es veu en el procés de democratització que es dona en la imatge.

Quin tipus d’etiquetes fa?

Els clients que nosaltres tenim, en general, són de grans superfícies. Tenen les coses molt clares i saben molt bé el que volen i a quin públic es dirigeixen. Cooperatives que venen als Estats Units o al Japó i que per exemple per aquest últim país et demanen una etiqueta específica per exportació. Una imatge que es vegi molt d’aquí o que els japonesos creguin que és molt d’aquí. Per la Xina, per exemple, ens demanen formes rebuscades, molts daurats. A la Xina li agrada l’abundància.

Com es el procés creatiu? El client intervé amb el disseny?

Va molt bé que el client sàpiga què vol. Un client indecís és molt perillós perquè acabes fent etiquetes “frankenstein”. I un client que va perdut, això ja és el caos. Però els que ho saben, ens expliquen què és el que busquen i nosaltres fem la traducció, diríem, cap al disseny. És una feina d’equip. Hi participem tots.

I has de tenir arguments per convèncer. Has de fer allò que t’agrada i convèncer al client.

Algun cop has fet alguna etiqueta amb un disseny que a tu no t’agrada però que pensaves que era el que havies de fer?

Si. Infinitat de vegades… No fem feines d’autor, són treballs professionals. Hi ha d’haver-vi cessió per les dues parts. Si ho aconsegueixen, la cosa flueix, i és quan les feines surten bé.

Treballar amb el vi és especial?

No és el mateix treballar amb un vi que amb qualsevol altre producte.

Els pèsols, per exemple, són un bàsic, ha de ser un disseny fresc, apetitós si vols, però és un bàsic. No t’ha de seduir. Una llauna de pèsols no té cap component emocional però una ampolla de vi sí.

Fins fa 13 anys, el vi no formava part de la seva cultura…

Vaig venir de Mèxic a fer un màster a Barcelona i m’hi vaig quedar. I reconec que jo que venia d’un lloc on es pren “agua fresca de frutas” vaig quedar una mica xocada al principi de que la gent begués vi cada dia per dinar o sopar. Ara bé, una cosa em va fascinar: el vermut. Vaig trobar increïble el moment, la beguda, que estàs menjant, però no dines… I una cosa va portar l’altra i sóc una enamorada del vi. A Mèxic no en sabem de vi, sabem de tequila sense la “chingadera” aquesta de la llimona i la sal. Però m’he adaptat ràpid.. m’agrada el vi…

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa