A Catalunya s’ha fet vi des de temps immemorials. El nostre país ofereix un clima propici per al conreu de les vinyes i hi ha una tradició molt sòlida i assentada. Però paradoxalment, els vins catalans no obtenen la valoració que es mereixen,. No és pas casual que Barcelona sigui l’única capital europea que no consumeix en primer lloc els vins de la seva regió d’influència i proximitat geogràfica: el Penedès, la gran regió vinícola catalana. I a què es deu? És un problema de falta de prestigi, de qualitat potser?
L’abril de 2003, la Unió Vinícola del Penedès (Uvipe), va organitzar un tast de vins a cegues al luxós hotel George V de París, oficiat per especialistes de renom. L’objectiu era confrontar els vins del Penedès amb els Rioja. El resultat no podia ser més espectacular: els sis primers classificats van ser vins penedesencs. Però malgrat aquell resultat revolucionari i que contradiu airejades reputacions, el consum de vins de la DO Penedès va caure en picat des d’aleshores. En cinc anys, un informe de la Consultora Nielsen, encarregat per l’Institut català de la Vinya el Vi (Incavi), certificava que els vins de la DO Penedès passaven d’una quota de mercat a Espanya del 9,4% el 2000 a un exigu 4,5% el 2005. I l’estadística dista d’haver millorat.
La realitat, el que s’observa dia rere dia als supermercats o restaurants de Barcelona, és categòrica. Fins i tot en establiments del mateix Penedès és així. Els vins negres del Penedès –en blancs és una altra història– brillen per la seva absència. I quan hi apareixen sovint és a títol testimonial. Els clients gairebé només poden escollir entre Rioja o altres DO espanyoles. A què es deu aquesta situació? Com tots els problemes en que hi intervenen una multiplicitat de factors, aquest és complex i obeeix a diversos i poderosos motius que acaben creant un còctel que propicia les condicions necessàries per defenestrar els vins catalans del mercat. De vegades, la ignorància, sovint el ferri control del mercat per part de vins de la Rioja que exerceixen una ferotge competència i dominen el mercat, i sempre latent la falta d’autoestima, en aquest camp, d’amplis sectors de la societat catalana.
Les campanyes de boicot al cava català desencadenades amb virulència arran del procés de reforma de l’Estatut, a l’hora de la veritat, són infinitament més estèrils que la interiorització d’un sentiment d’inferioritat que porta a menystenir determinats productes autòctons i a valoritzar els arribats d’altres contrades. El boicot autèntic, el que realment provoca estralls en l’economia vitivinícola catalana, és la preocupant falta d’autoestima de molts catalans. El resultat és catastròfic per al sector i paga els plats trencats l’esgraó més dèbil de la cadena: el pagès. Al preu que els elaboradors paguen el raïm, no cobreixen ni les despeses de producció. No hi ha dret, no podem assistir impassibles a un procés que amenaça amb la mateixa viabilitat de les explotacions agràries, de l’ofici de pagès i viticultor. Un preu just ja no és una qüestió d’estricta justícia –que també– sinó de necessitat.
La prioritat ha de ser incentivar el consum de vins del país començant per casa nostra. Entre d’altres motius perquè poden competir en qualitat i preu amb vins de tot el món. I una segona qüestió, bàsica per als vins i caves però també per a tota l’economia catalana: la seva internacionalització. El nostre mercat no és Espanya, és el món. I, per si fos poc, resulta que Espanya és l’únic mercat del món on es boicotegen els productes catalans pel seu origen. A la resta del món, els valoren per la seva qualitat. Però per tal que sigui així hi ha un pas imprescindible: els primers a valorar els vins del país hem de ser els mateixos catalans i no hi ha millor manera de valorar-los que consumint-los.
Joan Puigcercós
President d’Esquerra
