A hores d’ara tant els professionals com els aficionats al vi estan d’acord en que cal potenciar les varietats de raïm autòctones, que aporten als vins el valor afegit de la tipicitat, de situar els vins en un indret concret.
El mercat internacional del vi, com la resta d’activitats econòmiques, s’ha globalitzat, i anar a competir als EUA, per exemple, amb un cabernet sauvignon català és complicat. I ho és, perquè de vins de cabernet se n’elaboren a tots els racons del món i s’haurà de competir amb vins fets amb aquest raïm elaborats a Xile o Sud-àfrica, amb costos d’elaboració molt més baixos o bé en el sectorde preus alts, amb els de Bordeus, que són “els cabernet de veritat”, els que tenen la tipicitat.
Però aquest és un argument purament comercial, que no té res a veure amb la qualitat dels vins. I a més, aquest argument és nou. Fa vint anys, les coses no eren així, més aviat el contrari. Els primers vins catalans que es van situar entre els millors del món, van ser els penedesencs de Jean Leon, elaborats amb cabernet sauvignon o amb chardonnay o el Torres Mas la Plana, un altre monovarietal de cabernet. Fins i tot els prioratins més ben valorats, el Clos Mogador o el mític L’Ermita combinen al cupatge la garnatxa i la carinyena amb el cabernet sauvignon o el sirà. Gràcies a les varietats foranes plantades a casa nostra, els catalans hem pogut eixamplar la nostra cultura dels vins gaudint durant molts anys de blancs de chardonnay de criança a l’estil borgonyó, de merlots aromàtics, de cabernets potents i fins i tot d’escumosos de pinot noir.
La vinya és un conreu llenyós que triga anys en fer-se adult i que a diferència dels conreus herbacis, no es pot substituir d’un any per l’altre. Al Penedès, per exemple, la varietat negra amb més hectàrees plantades és la merlot, amb l’ull de llebre i el cabernet sauvignon a poca distància. Els nostres viticultors a hores d’ara són professionals qualificats que coneixen perfectament el mercat. Ja prendran les decisions que calguin i segurament, com ja està passat, quan hagin de renovar ceps potenciaran les varietats autòctones. A més, l’escalfament climàtic encara reforça més el paper de les varietats mediterrànies front les originàries de climes més freds.
Ara no ens encaparrem amb la tipicitat, amb el risc de llençar la feina ben feta dels últims vint anys. Al Penedès ja s’està potenciant el xarel•lo i a la Terra Alta llueixen amb orgull la garnatxa blanca. Ja tornarà el domini de la garnatxa negra, de la carinyena, del monestrell i del sumoll. Mentrestant els cabernet sauvignon, els merlot o els chardonnay catalans continuen essent tan bons o més que els de fa deu anys. Podem seguir gaudint-ne sense posar-nos pedres al fetge o llençar-nos-les a la teulada, que ja hi tenim prou forats.
