D’aquesta crisi no se n’escapa ni un centímetre quadrat d’aquest país. Hi ha raons estructurals que fan que l’economia catalana –i la del conjunt de l’Estat- ofereixi unes dades esfereïdores que han alarmat les institucions europees i els mercats financers internacionals. La gravetat dels indicadors ha posat en dubte, fins i tot, la continuïtat d’aquest país dins la cobertura de l’euro.
Tot plegat té l’origen en la coneguda bombolla immobiliària que, en esclatar, ha deixat en no res el creixement i la creació de riquesa d’una economia fins aleshores en expansió explosiva. Algun dia s’estudiarà què va passar dins del sector immobiliari i ens diran quan es va tornar a construir, de nou, un bloc de pisos a Catalunya.
Res de tot el que ha passat és atribuïble al sector vitivinícola català. Els pagesos, cellers i distribuïdors catalans són, justament, l’exemple contrari al del totxo. Amb totes les mancances que es vulgui, el vi català ha progressat extraordinariament els últims deu o quinze anys. S’ha invertit, s’ha fet recerca, s’han buscat nous mercats, s’ha fet promoció… En definitiva, el vi català ha tingut voluntat de competir.
Aquesta crisi passarà. Costarà, però passarà. I potser els polítics i els bancs d’aquest país hauran après que, encara que sigui més fácil, no compensa créixer a base d’especular amb pisos. I quedarà clar que el del vi és un sector estratègic, creador de riquesa, generador d’ocupació i que, a més, porta el nom de Catalunya a les taules d’arreu del món.
Que se sàpiga.
