Diu que hi ha crisi i que quan sortim a sopar no prenem gaire vi. I diu que el poc vi que prenem no és català (el mestre Ramon Francàs escrivia fa uns dies que els catalans patim riojitis). Però es veu que encara en bevem massa. Per això, tu, amo de restaurant, has de fer tot el que calgui perquè ens tornem abstemis. Ho pots aconseguir així: Si consultem la carta del teu restaurant per internet, hi hem de trobar el menjar, però el vi, mai! D’aquesta manera no podrem saber fins que no vinguem si tens ampolles ben triades o si la teva carta és d’aquelles que no es mouen des de fa segles, on hi ha riojas d’avui i de sempre i alguna ampolla d’una anyada antiga, que fa anys que ha passat el seu millor moment, i que ara tindrà un gust tan raquític com un preu tan impossible.
A la carta hi has de tenir algun vi català perquè no sigui dit (baratet, tampoc no cal exagerar), molts riojas, algun australià penós i cap bordeus (la gent en demana). Cap ampolla màgnum, és clar. I, sobretot, es tracta d’aconseguir que el client demani una ampolla que no tens, tot i que figuri a la carta. I, sobretot: tinguis el que tinguis a la carta, li has de quadruplicar el preu.
Per desgràcia no tothom té tanta consciència com tu. A Mont Vínic cometen l’error de tenir el vi molt ben triat, barat, i, a sobre, te’l venen per copes. A l’Àpat tenen ampolles de qualitat excel·lent i menys de 20 euros, perquè l’amo és un absurd fanàtic del vi, que vol que disfrutis. A Cata 1.81 et serveixen vi gairebé a preu de botiga. Com al Rancho el Paso, que te’n cobren només 15 euros més. Tu no facis com ells. I, per acabar-ho de rematar, procura que les copes sempre tinguin retrogust de Fairy.
