Debilitat per la Terra Alta

Opinió

Un dia, ja fa uns quants anys, vaig entrar en un restaurant de Madrid que acabaven d’obrir. Me l’havien recomanat i he de dir que encertadament. Però el que més em va sorprendre va ser que en la carta de vins hi figurava un nom peculiar: Mil·lennium. Increïble, vaig pensar, algú ha tingut els dallonses de col·locar un vi català -amb ela geminada!- en ple centre de Madrid. Des d’aleshores conservo una simpatia especial per la Terra Alta.

Naturalment, hi va contribuir el mateix Mil·lennium, un vi del Celler Clua finíssim i amb una personalitat molt marcada. Però, amb el temps, he comprovat que a la Terra Alta s’hi fan uns vins negres, normalment basats en la garnatxa, deliciosos i innovadors. M’agraden els vins de Bàrbara Forés i els d’Edetària, ambdós bastant trobables per les cartes dels restaurants. I de la Terra Alta han sortit els que són, tal vegada, els dos millors noms que es poden imprimir en una etiqueta: Llàgrimes de tardor i Raig de raïm, amb un contingut a l’altura dels millors.

Per això cada vegada que vaig a sopar a casa d’un amic gandesà (que viu a Cornellà i és amant dels riojas i els riberes) li porto alguna ampolla del seu país. Com us podeu imaginar, ja el tinc contra les cordes.

Nou comentari