Alertava ahir aquest diari del mal que pateixen els pagesos del raïm. Dient-ho curt, les marques de vi i de cava han hagut de quedar-se una bona part de les ampolles tretes a vendre de l’any passat i han proposat als productors reduir preu o comandes. La resposta dels pagesos ha estat ovidiana: “La suor del que fem no l’eixuga el que rebem”. Els periodistes encarregats de la qüestió posaven com a exemple per superar la crisi les alternatives habituals: vinyataires emprenedors –que en diuen ara– han creat cooperatives o marques pròpies de vi. La gran majoria restant pela fulla i sospesa què fer: deixar-ho córrer o aguantar.
El punt que crida més l’atenció de la història és que el raïm és un fruit d’èxit. Entre el preu que es cobra a peu de cep i el que en paguen els consumidors no hi ha un salt tan bèstia com el que fan les taronges o els préssecs, que és triple i mortal. A més, els preus del vi bo permeten molt més marge a l’elaborador en la compra. Però, malgrat això, el misteri a can vinyater és el mateix que a can pagès: com pot haver-hi una diferència tan bèstia entre el que es cobra per la collita i el que paga qui se la menja? Un misteri que està destruint l’agricultura. N’hi ha que diuen, mirant el petit propietari: “Que s’espavili!”. Molt s’ha d’espavilar per subsistir. Tant com el que en treu gairebé tot el profit de camí fins a la parada del mercat.
