Abans que res, un reconeixement a l’Oriol Pérez de Tudela, que m’ha inspirat el títol d’aquest article i els escrits del qual es poden llegir de tant en quant en aquesta mateixa columna o bé al seu bloc http://elviapunt.blogspot.com/
Doncs bé, com diu l’Oriol sovint, el vi català ha de sobreviure gràcies al consum diari de vins corrents, econòmics i correctes.
Ja ens està bé que els vins prioratins guanyin medalles per tot arreu i que a totes les DO catalanes hi hagi vins ben puntuats en les guies internacionals.
Això demostra el que ja sabem: que a Catalunya es fan grans vins i serveix de mascaró de proa per a les exportacions.
Ara bé, solen ser vins cars, que en botiga passen de llarg dels 10 euros i que en restaurant s’enfilen fins límits més enllà del que la nostra butxaca pot imaginar.
Són vins que es prenen de tant en quant.
El gruix dels vins que es venen cada dia a botigues i supermercats, els vins que mouen milers d’ampolles cada dia als menús dels restaurants, els vins que representen milions de quilos de raïm dels nostres pagesos, són els que es venen per sota de tres euros. Els que costen al voltant de dos euros als restauradors.
I d’aquests, a Catalunya també n’hi ha molts. Els elaborats a cooperatives, rosats i blancs d’agulla de la Conca de Barberà, negres d’ull de llebre penedesencs, garnatxes blanques de la Terra Alta i negres de l’Empordà. Hi ha molts vins d’aquesta gamma fets a cada comarca vitivinícola catalana.
Però jo no els trobo a botigues, supermercats ni restaurants.
Sovint em pregunto: on van a parar aquests milions d’ampolles?
