El patriotisme honest

Durant el viatge de noces anàrem a Austràlia. A les cartes de vins de tots els restaurants només hi vam trobar referències australianes. Potser algun xampany, perquè de vins escumosos no en tenen de propis, i para de comptar.
No sóc cap enòleg, ni tan sols tinc un coneixement sobre vins que sigui el de l’aficionat mitjanament entès. Sé quins m’agraden més o menys quan me’ls bec, però sóc incapaç de recordar gustos i olors associats a un vi o ni tan sols a un tipus de raïm.
Amb la carta a la mà, per tant, i sense voler fer de cap manera el fantasma, entenc que les regions australianes més importants són Hunter Valley, Adelaide Hills, Central Victoria, Barossa Valley o Margaret River, potser també algunes altres.Tastàrem sobretot vins blancs, rieslings i pinots grisos.

Per cert que els taps són tots de rosca. Les irregulars qualitats del suro i les moltes ampolles que s’acabaven espatllant els feren pensar en idees noves. Els taps de silicona, tan de moda en molts cellers catalans, sobretot els del Priorat, no acaben de convèncer els enòlegs australians perquè diuen que tard o d’hora acaben influint en el gust del vi. I aleshores inventaren els taps de rosca. Es veu que és un invent australià, taps de rosca pel vi, un invent que cada vegada té més adeptes en les diferents regions productores de vi de tot el món. Són com els de les ampolles d’aigua (les que són de vidre, esclar). Potser el tap és una mica més fi, i fet d’un material de més qualitat.

Una nit l’Anna volgué tastar el sauvignon blanc Rosemount Show Reserve, de Hunter Valley, dins de la mateix estat de New South Wales on hi ha Sidney, i sense més precisió ni idea de res, val a dir que el trobàrem excel·lent, sobretot a partir de la segona ampolla, a mercè de la qual agafàrem un més que considerable pet.

Bé, eufòries a banda, el que ens ha de fer reflexionar és que no és el govern que hagi aprovat una llei especial protegint els vins australians, sinó cada passavins que exerceix la seva responsabilitat.
Cap govern pot fer una nació tot sol, sense l’ajut i la responsabilitat i el patriotisme dels ciutadans. Els països que funcionen són aquells que és la societat que empeny els governants i no a l’inrevés. En un poble que com el nostre que s’avergonyeix dels seus vins, fins al punt de quasi amagar-los, fins al punt que les cartes de vins dels restaurants de Barcelona són una permanent desfilada de vins espanyols i francesos, italians i fins i tot australians, cap emancipació no és possible.
No hi ha cap respecte per a la pròpia tradició, ni per la bona feina que aquí es fa. No hi ha cap país seriós que sigui neutral respecte d’ell mateix ni dels seus productes. La Guia Michelin protegeix els restaurants francesos. Austràlia només té els seus vins a les cartes dels restaurants. No som neutrals, que no podem ser neutrals, ens hi hem d’implicar. Les nacions avancen gràcies als esforços col·lectius, a que tothom rema en la mateixa direcció, a un patriotisme del dia a dia, sense el qual cap patriotisme honest no és possible.

Aquesta idea de patriotisme honest és una de les que més em va interessar d’Austràlia. No hi ha grans proclames, ni discursos gens rebentaires, ni estan tot el dia parlant de les mateixes coses. Però s’estimen el seu paisatge i és un delicte -amb multes altíssimes i penes de presó- embrutar-lo i ja no diguem espatllar-lo. De tota manera, no crec que calgui que cap jutge s’esforci gaire a aplicar aquestes penes, perquè ja de la gent surt un tracte bondadós amb el seu entorn. Els restaurants estan orgullosos dels seus vins, i també dels seus formatges: també ens trobàrem que tots els formatges eren australians. Un d’especialment brillant, un de blau, que a la carta ja explica que està inspirat en l’Stilton. És veritat que hi té una certa retirada. Aquest, però, és una mica més fosc, de gust més de terra pasturada per vaques.

Bé, això és el que vol dir patriotisme honest. Estimar-te el teu país cada dia i en cada acte, senzillament, naturalment, interiorment i projectant-ho enfora. Sentint-te orgullós del que fas i del que tens, segur de tu mateix i feliç de pertànyer a una gran nació. Si t’abandones, si l’abandones la major part del temps, si ets un desertor durant les hores d’oficina, després les estridències excessives i tardanes ningú no les comprèn i no serveixen de res. Hi ha un patriotisme honest que comença en tu mateix, i no és tant el que ets capaç de fer, tot i per descomptat que importa el que facis. És alguna cosa prèvia, un mecanisme intern que funciona o no funciona. Si funciona, la resta ve rodada i és molt fàcil: patriotisme honest.
Si no funciona, tot plegat esdevé un fingiment, massa cínic perquè doni cap fruit concret.

Cadascú és responsable del seu destí, individualment i col·lectivament. Països que ho tenien molt pitjor que nosaltres, països sense història, ni gaire morts, ni lliçons fonamentals, ni bagatge, feren un esforç titànic per abolir el reialme de les tenebres i de la fosca, per trobar un camí i per seguir-lo obstinadament fidels. Un esforç titànic, i en cadascuna de llurs gestes l’ombra de Déu s’hi enjogassava. No hi ha pretext ni excusa ni culpa que sigui dels altres. Voluntat i destí són una sola cosa.

Nou comentari