Recordeu la Barcelona d’abans del 92? Era una Barcelona que vivia d’esquenes al mar, tot i que era el mateix Mediterrani que ara gaudim. Allà al costat del mar hi havia uns quants restaurants, els bons hi són encara, que es convertien en escenari del vermut del diumenge, els àpats de celebració d’aniversaris, el bateig de la cosina o fins i tot aquella nit romàntica o escoltar cantar al Palomino mentre esperàvem la paella…
Doncs el vi i el cava català és com la Barcelona d’abans dels 90: viu d’esquena al consumidor, tot i que el vol i el necessita. Quantes marques catalanes de vi ets capaç de recordar? Si hi penses tres o quatre o cinc, la que t’agrada molt, la de tota la vida, o aquell cava mig dolcet que li agradava a la iaia, la del anunci de Nadal, aquell tan car que van comprar pel sopar amb els consogres.
I tot això com s’explica?
El meu company de tast, el Jordi Alcover, sempre em diu que aquest sector és complicat com qualsevol altre, però jo no me’l crec gaire. M’ho ha de repetir, com a mínim, una vegada al mes. Però, és clar, com és possible que el sector vinícola hagi trigat tant a arribar al consumidor? I com és que la gent jove ens ignora mentre que la cervesa i els refrecs- i altres begudes més fortes – se’ls fiquen a la butxaca? Perquè el llenguatge no ha estat l’adequat. Deu ser doncs que al client no li acaba de convèncer el discurs de tanins i polifenols entre d’altres exposicions snobs sobre aquell o aquest “caldo”.
La meva amiga, la Rosa, sempre em diu que els catalans som iguals de complicats que qualsevol persona d’un altre comunitat, però jo no me l’acabo de creure. M’ho ha de repetir, com a mínim, una vegada al mes. No m’ho acabo de creure perquè els catalans si anem a Austràlia i hi trobem un vi català a una botiga de vins, ens posem contents i fins i tot el comprem; i si, en canvi, en un restaurant català el vi de la casa és de La Mancha, callem. Deu ser que no ens acaben de convèncer alguns dels nostres productes o és que no els coneixem prou, o no sabem escollir, o és que com sempre hem d’anar a fora, triomfar i després tornar per la porta gran.
De fet tots plegats necessitem unes obres, per assemblar-nos a la Barcelona actual i obrir-nos per veure al mar; el món del vi ha de comunicar més i millorar el llenguatge i així s’aproparà al consumidor. L’aficionat català ha d’identificar-se, i tastar, i conèixer. El distribuïdor s’ha de comprometre amb les marques catalanes; i el restaurador s’ha d’informar, treballar una mica la carta de vins, i apostar i donar més opcions de vins catalans a les cartes.
Per sort en som molts amb ganes de fer feina, d’investigar, de buscar notícies;
Gràcies Vadevi per comunicar sobre el vi i el cava català a la xarxa , no et deixarem sol.
Sílvia Naranjo és coordinadora de la Guia de Vins de Catalunya
