Tot i això, el vi català no és prou consumit a casa nostra. Només el 27% del vi que consumim és català, un fenòmen que no pasa en cap altre indret productor del món.
En canvi, la gastronomia catalana està ben valorada, amb més de quaranta estrelles Michelin i una xarxa de restaurants de qualitat arreu del territori. També som una destinació turística de primer ordre, amb milions de visitants oberts a tastar els nostres vins. Però ni a l’alta restauració, ni als restaurants de menú, ni al comerç, els nostres vins estan prou representats.
No pot ser que els restaurants de Salou no estiguin orgullosos d’oferir els vins de la DO Tarragona, que a un restaurant penedesenc ens esperi al damunt de la taula una ampolla de vi de la Rioja o que el cambrer d’un cèntric restaurant barceloní de nom ben nostrat t’ofereixi un vi amb nom d’un marquès de terres llunyanes abans d’ensenyar-te la carta. Que el “vi de la casa” d’un restaurant de menús del Vallès sigui de sis-cents quilometres enllà.
Als restaurants de Logroño, de Galícia, de Burgos, de Bordeus o de Califòrnia, lògicament ofereixen els seus vins. Aquí també. També oferim els seus vins.
Els restauradors addueixen –i ja deu ser cert- que l’oferta, que les condicions que els ofereixen els vins forans són molt bones. Però els consumidors finals som nosaltres. No n’hi ha prou amb arrufar el nas quan a la carta de vins hi ha quaranta vins negres de fora i quatre de catalans. Nosaltres també tenim dret a triar-ne un entre quaranta.
El vi no és un producte industrial que enriqueix els accionistes de grans corporacions. Ni tan sols el vi de les grans empreses, que també compren el raïm als pagesos. El vi fa que el nostre territori estigui verd quan n’és temps i té un valor afegit que el converteix en un dels escasos productes agraris competitius, com ho demostren les exportacions.
Feu-li saber al cambrer. Digueu-li que no us agrada la carta. Digueu-li al dependent de la botiga de vins que no pot ser que no tingui cap garnatxa empordanesa o de la Terra Alta, ni cap trepat rosat de la Conca de Barberà. L’oferta s’ha d’adequar a la demanda i cadascú de nosaltres som la demanda. Per bones ofertes que els facin, el compte l’acabem pagant nosaltres i a les botigues i als restaurants encara val allò de que qui paga mana, oi?
- CA
