Com explica el reportatge de Jordi Palmer, els ajuntaments de Barcelona i Sabadell elaboren els seus propis vins amb diversos arguments. En total, quatre etiquetes diferents, totes acollides a la DO Catalunya: Vinyes de Barcelona i Vinyes de Collserola per part del Cap i Casal, i els Vinyes de Sabadell Banc i Negre procedents del Vallès.
Els vins barcelonins van néixer amb polèmica inclosa per la tala d’arbres que es va fer per a la plantació de vinya, i amb els partits de l’oposició en contra . El 2009 VADEVI.cat va poder tastar aquest vi , que aleshores era el secret més ben guardat del consistori barceloní, que no volia cridar més l’atenció sobre aquest projecte controvertit.
Han passat els anys i ambdós ajuntaments han blindat a les objeccions els respectius projectes amb un mateix escut: van cedir l’explotació i l’elaboració dels vins al celler l’Olivera que desenvolupa una tasca d’integració social per a persones amb discapacitats que fa molt difícil de fer-ne cap crítica.
Com s’elaboren?
El Vinyes de Sabadell Blanc és encara de l’anyada 2010, la primera que es va veremar i és un cupatge de les varietats xarel·lo i chardonnay. Precisament la presència d’aquesta varietat d’origen borgonyó crida l’atenció: quin sentit té plantar una varietat forana en un projecte que pretén ser la recuperació d’una activitat tradicional a l’indret?
En el cas del vi sabadellenc negre, el cupatge és més lògic i es fa amb raïm de varietats locals, garnatxa negra, monestrell i ull de llebre.
En el cas dels vins barcelonins, el cupatge és encara més aliè a la tradició catalana que el del blanc vallesà. Perquè de ben segur que les vinyes que històricament havien estat conreades a Collserola, no eren de les varietats foranes, i en algun cas gairebé desconegudes, sirà, sangiovese, agliànico i agiorgitiko, d’origen francès, italià i grec, i només la presència de la garnatxa negra autòctona té un lligam amb la viticultura local. Coses del multiculturalisme que tan agradaven a l’ex-alcalde Clos.
I com són?
Començant pel Vinyes de Sabadell Blanc , pot ser que el fet que la mostra proporcionada sigui del 2010, quan el del 2011 ja podria estar disponible, i que es tracti d’un vi elaborat amb vinya molt jove, hi tingui a veure, però la realitat és que el color, daurat d’una certa intensitat, ens avança una possible oxidació o evolució del vi.
Les aromes ho confirmen: són curtes i poc fresques, amb notes que ranciegen lleument i entre les que només al fons hi apareixen matisos de poma madura i herba.
A l’entrada a la boca millora una mica, i el tacte és fresc i viu, però el gust torna a ser feixuc, una mica verd i astringent, i amb una sensació alcohòlica notable que no ajuda a conservar la frescor inicial. Un final lleument torrat pot indicar que s’ha treballat en vi amb les mares -els llevats de la fermentació- per donar-li una certa estructura a un vi fet amb raïm massa jove. Això explicaria la manca de frescor general.
En tot cas, mereix el benefici del dubte i de ben segur que millorarà en properes anyades, quan els ceps assoleixin una edat més madura.
El Vinyes de Sabadell Negre també es correspon a l’anyada 2010, i com del seu germà, el millor que se’n pot dir és que previsiblement millorarà en properes anyades, perquè empitjorar no sembla possible.
El color és intens, amb un voraviu de robí amb reflex lilenc que promet joventut, vivacitat i fruita. Les aromes, però, desmenteixen les esperances visuals: hi ha hidrocarburs, goma cremada i tufs de reducció que només s’esvaeixen -parcialment- amb molta paciència i oxigenació.
A la boca té una entrada inicialment agradable, però ben aviat s’imposa l’aspror i els gustos estranys, amb un final en que la ganyota del desafortunat tastador es fa inevitable.
En fi, que tot i la bona voluntat del projecte, finalment s’ha imposat la necessitat de mostrar resultats als electors en un termini incompatible amb el ritme lent de la vinya. Esperem que la precipitatació en la presentació d’aquests vins no crei una mala imatge inicial que després costarà molt de corregir.
El cas dels vins barcelonins és diferent. Recordem que les vinyes es van plantar l’any 2001, així que ja tenen una edat adequada per fer-ne vi.
El Vinyes de Collserola és el germà petit, el que s’elabora amb els raïm menys selectes. Tot i això, és un vi de qualitat homologable als comercials. El de l’anyada 2009 és de color de robí, no gaire intens, amb el voraviu de reflex lilenc. A les aromes hi ha espècies, vainilla, i un torrat lleu i agradable procedent de les bótes on ha fet la criança. En segon pla apareix la fruita, magrana, i notes florals de la sirà, que és la varietat dominant. A la boca és fresc i elegant, amb un punt llaminer i si bé té poca estructura i densitat, fins el punt de recordar un vi atlàntic, és agradable i convida a una segona copa. De fet recorda més un mencía del Bierzo que no pas un vi mediterrani.
I aquest és potser el seu pecat: la poca personalitat, la manca d’arrelament al territori. És, en tot cas, un pecat teòric, atès que el vi es deixa beure amb facilitat i resulta agradable, si bé s’hi troba a faltar un punt de complexitat que el faci anar més enllà de la simple simpatia.
El rei dels vins institucionals catalans hauria de ser, doncs, el Vinyes de Barcelona, que és també del 2009.
El color és més cobert que el de Collserola, de cirera ben madura, amb el voraviu de robí. A les aromes, el torrat -no excessiu- torna a dominar la fruita, que apareix més madura que en el seu germà petit. Figa, pruna confitada i caramel de violeta es combinen equilibradament i deixen un reregust llarg, on apareixen notes més complexes de tinta xinesa i tabac de pipa.
A la boca té més nervi, amb frescor i acidesa i una sensació llaminera i alhora lleugera, que acaba un cop arriba al fons del paladar i la gola, on s’imposa una percepció tànnica i lleument amarga. Com el seu germà petit, també recorda -per les aromes florals i la frescor- un mencía atlàntic -en aquest cas dels bons- més que no pas un vi mediterrani, però aporta complexitat, estructura i caràcter.
I aquí tornem a posar una pega teòrica, d’aquelles que no apareixen en un tast a cegues: el vi és bo, de qualitat, ben elaborat i capaç d’acompanyar gastronomia delicada, però: quin arrelament al territori pot oferir?
Barcelona aspira a ser la capital del Mediterrani. Té sentit que el vi que l’ha de representar tingui caràcter atlàntic?
El Cap i Casal de Catalunya sosté el seu atractiu en una història mil·lenària i en una cultura pròpia, i en canvi elabora un vi que en lloc de reflectir la tradició vitivinícola catalana, ofereix un atractiu basat en una modernitat desarrelada, com aquella Barcelona de disseny que va estar a punt de desplaçar la Barcelona gòtica o la modernista a canvi d’oferir una pretesa multiculturalitat que de tant cosmopolita com volia ser, més aviat reflectia el provincianisme d’aquell que s’avergonyeix dels seus orígens.
