Oblideu Espanya

Més enllà de la visió simplista -quasi naïf- que ens acusa de poble amb tendència a l'autocomplaença, al "provincianisme" curt de mires que es guaita el melic tothora i al cofoisme totalment desinformat.

Més enllà d’aquest clixé que, interessadament, proven de vendre’ns de fa anys i panys (i que una gernació d’ànimes de càntir postmodernes ja ha comprat amb avidesa per a predicar-lo des dels púlpits del papanatisme més mesell), Catalunya ha estat -i encara és- un país amb una gran capacitat de superació i amb un geni acreditat com a generador d’impuls innovador. Ni el més gasiu repàs a la història no podria negar aquesta esperit de superació que ha aparegut a pràcticament tots els sectors que hem conreat i que s’ha manifestat amb especial intensitat en els moments més crítics i difícils. En l’àmbit vitivinícola és paradigmàtic el re-sorgiment de tota una indústria (quasi en podríem dir la resurrecció) després de la catàstrofe de la fil·loxera. També aquí, també en aquell moment, també malgrat les proporcions dramàtiques del desastre, el país va saber aixecar-se i posar-se a caminar cap a un futur encara més pròsper i brillant del que havien perdut de manera dramàtica en pocs anys.
Avui dia, arribant al final del primer deseni del segle XXI, en un moment de crisi de models econòmics i productius, Catalunya pot mirar el present del sector i oferir un balanç excel·lent i, sobretot, prometedor. Els vins que es produeixen a les nostres terres excel·leixen en qualitat i això és reconegut, cada dia més en tots els àmbits internacionals. Sense ser un país gran en extensió, comptem amb un bon nombre de denominacions d’origen i una gamma de vins que es distingeixen, sobretot, per la seva varietat, per no ser possible d’encabir-los sota etiquetes fàcils ni denominadors comuns “de manual” (que jo sàpiga això no és cap pega, com ens vol fer creure algun pusil·lànime, ans al contrari). D’altra banda, els nostres preus són competitius i això ens ha permès de posicionar-nos en el mercat internacional, de manera que l’exportació és el camí que fan la majoria de les nostres ampolles. Només hi ha una anomalia en tot aquest panorama: Espanya. El mercat espanyol continua essent totalment refractari als vins catalans –quan no hi és hostil, amb boicots i campanyes contra el consum-. D’altra banda, la legislació genera algunes situacions poc favorables per als nostres productors, com és ara el cas de la D.O. CAVA, la única no restringida a una zona geogràfica sinó al producte, de manera que vagin a parar al mateix sac escumosos d’Extremadura, de la Rioja, de València, de Castella o de Catalunya.
En aquest moment, amb aquesta realitat i amb aquestes perspectives de mercat, no cal ser un gurú del màrqueting per a entendre que el millor camí és singularitzar-nos per a destacar un producte que té una qualitat i unes característiques singulars i que comença a ser molt ben acollit internacionalment. Despenjar-nos de la marca “Espanya” que ens vincula a d’altres projectes que fan altres vies i que, en tot cas, sortiran a competir-nos i, sovint a combatre’ns. És el moment de llençar el paperet on anotàvem el telèfon del senyor Rajoy per a fer-nos-hi fotos cada cop que li venia de gust insultar-nos i començar a dir a les etiquetes i a les caixes que els vins catalans són de Catalunya i a dir-ho en català. Aquesta vegada, encara que l’alçada de mires no ens permetés de mirar més amunt de la butxaca, hauríem d’adonar-nos-en.

Nou comentari