El Mas la Plana va ser el primer vi català de prestigi internacional Foto: Bodegas Torres
Torres Mas La Plana 2007
DO Penedès
PVP Aprox. 48 €
Etiquetat en castellà i anglès
Tel.: 938 177 400
Web: www.torres.es
Si parlem del raïm cabernet sauvignon a Catalunya, només la Vinya La Scala que Jean Leon i el seu enòleg Jaume Rovira van plantar el 1963 a Torrelavit poden presumir de ser més velles que les que va plantar Torres el 1966 a la finca Mas la Plana, a Pacs del Penedès. És clar que com que Jean Leon pertany a Torres des de 1994, tot queda a casa. Es tracta, doncs, de vinyes de gairebé 50 anys, el que se sol anomenar vinya vella, poc productiva, però que fa raïm concentrat i equilibrat.
Però no només de l’edat dels ceps li ve la qualitat al Mas la Plana. El 1979 va néixer la mítica que envolta aquest vi, en guanyar davant dels cabernets dels châteaux bordelesos més prestigiosos com el Latour, el títol al millor cabernet sauvignon a París, a les Olimpíades del Vi. Va ser un tast a cegues que va deixar estupefactes els tastadors internacionals que composaven el jurat, especialment, és clar, els francesos, que van veure com un nouvingut escombrava les seves icones enològiques. I no es podien queixar, perquè ells mateixos havien estat els qui l’havien puntuat.
Es tractava del Mas la Plana de la collita del 1970 -aleshores encara es deia Gran Coronas- elaborat amb raïm de vinyes que només tenien quatre anys, que se sol considerar el mínim imprescindible per fer vi de qualitat.
Des d’aleshores el cabernet sauvignon s’ha estès pel Penedès fins el punt de ser la segona varietat negra més plantada, amb 1.171 hectàrees, només per darrera d’una altra varietat bordelesa, el merlot. Però tot i que se n’elaboren altres vins de qualitat -i també altres de ben poc encertats- ben pocs arriben a un nivell similar al d’aquest vi mític.
S’elabora íntegrament amb el raïm de les 29 ha de la vinya Mas la Plana -és un dels anomenats Vi de Finca de Torres- de la que se n’extreu un rendiment de només 5.500 kg/ha al seleccionar-se només els millors gotims. La criança és de 18 mesos en bóta i ara té ja més de dos anys i mig en ampolla, així que no es tracta d’un d’aquells super-vins que ens han venut a preus astronòmics, per dir-nos després que encara els hem de guardar un parell d’anys per beure’ls al moment òptim de consum.
No, aquest Mas la Plana és ben a punt, tot i que té encara una capacitat de guarda impressionant, si s’és capaç de resistir-se a la temptació de consumir les ampolles que es tinguin a casa.
No totes les anyades del Mas la Plana han estat iguals, però. I no parlo només de les lògiques variacions degudes al clima, sinó a que l’estil del vi s’ha anat adaptant a les tendències, i si les primeres anyades, fins principi dels anys 80, eren d’estil francès, amb no molta extracció de color i una acidesa més alta, va anar evolucionat fins a ser un vi més potent i de color més intens, elaborat amb raïm més madur. Les últimes tendències -així ho assegura Raül Bobet, director general de Bodegas Torres- van en la direcció de recuperar l’estil elegant de les elaboracions més antigues.
El color és molt fosc i cobert, com pertoca a un cabernet de raça, amb el voraviu de color de robí, sorprenentment viu per a un vi amb tant temps de criança.
Per parlar de les aromes, ens haurem de complicar una mica la vida. No val a dir “fruita vermella” o “espècies”, perquè no té cap tret dominant. En realitat, i malgrat que escriure-ho sembli una rucada, el més exacte que es pot dir és que “fa olor de Mas la Plana 2007”, perquè la complexitat i la integració dels matisos, els fa gairebé indestriables.
Provarem de fer-ho, però: hi ha espècies, pebre blanc i clau, fruita negra, móres i figa, un torrat lleu que recorda el tabac ros, i un punt de caramel de violeta. A la boca té una entrada que es fa respectar, potent, però la frescor te’l fa passar bé, fins percebre un punt d’aspror al final del paladar. El reregust és fresc i elegant, de magrana, i llarg i plaent i elegant i podria encara triar uns quants adjectius més, perquè és, per damunt de tot, suggeridor i de ben segur que diversos tastadors hi trobarien diversos matisos.
No sé com era el Mas la Plana de la collita de 1970 quan el van tastar a París el 1979, però pel que va aconseguir, hauré de pensar que era extraordinari. I havent tastat aquest successor seu del 2007, sí que puc dir que continua sent mereixedor d’aquest mateix adjectiu.
