Els darrers dies he sentit parlar de la traçabilitat comercial de la Coca-Cola. Es veu que els consumidors catalans d’aquest refresc ensucrat popular estan pagant per un producte fabricat a Txèquia. La dada és rellevant, perquè al Vallès n’hi ha una planta envasadora enorme, tot i que a priori la seva composició química faci semblar que qualsevol referència a l’origen tingui un efecte nul sobre la confiança del consumidor.
En el programa del Pere Mas, de Catalunya Ràdio, Tot és molt confús, entrevistaren a un responsable d’aquest fabricant que defensà que “els distribuïdors són lliures a l’hora de col·locar el producte al mercat, i que la marca té poca possibilitat de control en aquest sentit”. Sense entrar més a fons, el que jo vaig entendre fou que la responsabilitat d’aquesta curiosa anomalia del mercat quedà en un altre terrat, el de la distribució.
Però, on és l’anomalia? La factoria catalana és capaç de produir tot el líquid que els catalans consumeixen, i més! I tanmateix n’arriba de molt lluny, d’altres indrets que deuen ser-ne excedentaris i que la posen a l’abast de distribuïdors foranis.
Un comerciant català que, amb tot el dret però poguent comprar el refresc del Vallès, en compra un excedent txec, se suposa que més barat, deu confiar que la marca taparà la desconfiança del consumidor, poc preocupat per la traçabilitat del producte. Per on ha passat aquesta mercaderia, on ha estat emmagatzemada, a quina temperatura, quants quilòmetres ha fet…?
Totes aquestes preguntes, que en els productes de la indústria són relativament poc importants, en el vi ho són molt. L’origen, la varietat i l’anyada són els principals elements de confiança i per això apareixen a les etiquetes. La marca només en alguns casos, perquè la indústria vitivinícola, per desgràcia o per sort està atomitzada i el pes comercial de les marques és poc rellevant (les Denominacions d’Origen fan, en part, aquesta funció per a molts petits productors).
Però el canal de distribució juga un paper molt important: els punts de venda influeixen decisivament en la decisió de compra del vi, un producte d’origen natural per al qual exigim una traçabilitat comercial compromesa. És bo que ho fem així, perquè indica que entenem, tàcitament, que estem davant d’un món d’una enorme complexitat. El vi per nosaltres és un aliment, és cultura, i volem saber que ha estat tractat adequadament, tant en la seva fase productiva com en el seu esdevenidor comercial.
I probablement, si amb el refresc ensucrat de referència som més condescendents, menys vigilants, si la seva traçabilitat ens preocupa poc és perquè la marca ens inspira la confiança suficient. Però també perquè, en el fons, n’esperem molt menys: és un consum lleuger davant del qual som acrítics.
