Vinyes de Barcelona 2005.
DO Catalunya.
Preu Aproximat: No està a la venda.
Etiquetat en català.
No podia haver fet millor tria: Josep Lluís Pérez és un dels enòlegs més prestigiosos de Catalunya, creador del celler Mas Martinet, un dels pioners en el salt qualitatiu que van fer els vins prioratins i que els va situar entre els més apreciats del món.
Però el ritme de la vinya és lent i fa difícil rectificar els errors de plantejament. Aleshores -estem parlant de l’any 2000- el món del vi no s’havia globalitzat i encara no es valorava prou les varietats autòctones, la tipicitat que el raïm propi d’un territori dóna als seus vins i que els distingeix dels milers de vins que s’elaboren a diferents indrets del món amb les varietats franceses més prestigioses.
Potser –això només ho pot explicar en Josep Lluís Pérez- va ser l’ajuntament qui va marcar el caràcter del projecte. De tots és conegut el rebuig del consistori barceloní pel “provincianisme”. No, el vi de Barcelona havia de tenir missatge més enllà de ser un bon vi català. Havia de ser un vi “mediterrani” en el sentit més ampli de la paraula i en una ampolla s’hi havia de condensar la tradició vitivinícola que ens van portar fenicis, grecs i romans.
Fóra com fóra, el fet es que es van plantar ceps de les varietats sirà (9.000 m2), agliànico (5.750 m2), agiorgitiko (5.300 m2), sangiovese (3.650 m2) i que no sigui dit, garnatxa negra (4.800 m2). L’encant de la sirà és que a més d’una varietat mediterrània, suposadament és d’origen mesopotàmic, que juntament amb les altres varietats d’origen italià (romà?) i grec, ens fan la combinació de cultures desitjada.
El cupatge del vi del 2005 és fet amb un 70% de sirà, un 20% de garnatxa i percentatges gairebé anecdòtics de les altres tres varietats. Què se n’ha fet, doncs, de tants metres quadrats de ceps exòtics? Que potser s’han mort o no fan raïm apte per a aquest vi? La criança ha estat de disset mesos en bótes de roure francès noves i algunes de segon i tercer any.
I del vi, que se’n pot dir? Per començar, que necessita molta oxigenació per obrir-se i eliminar olors de resclosit. Un cop ho fa, té aromes llamineres, de fruita vermella –maduixa- i també deixos de sotabosc mediterrani, ginesta i farigola, acompanyades per un torrat lleu i net. A la boca torna la llaminadura, amb un cos d’intensitat mitjana, tanins dolços i un bon equilibri entre la frescor de l’acidesa i la calidesa del grau alcohòlic.
És, doncs, un bon vi, agradable i ben elaborat. Però amb això no n’hi ha prou per un vi que duu a l’etiqueta el nom del Cap i Casal, al que s’hauria d’exigir que reflectís el seu caràcter local en lloc de quedar diluït en el caràcter mediterrani que llueixen també els milers de vins elaborats en les altres poblacions que hi ha al voltant del nostre mar.
El projecte per fer vi a Barcelona va iniciar-se l’any 2000 FOTO: MARTA PÉREZ
