Davant la força de França la identitat catalana és feble, així com la navarresa o l’aragonesa que també han cedit a l’imperi del cabernet; amb la diferència que la tradició vitivinícola d’aquestes zones no era tan forta ni tan diversa. Així, en arribar un senyor amb tres ceps francesos sota el braç, però fent bé les coses, molts pensaren que la qüestió estava en les varietats, quan el quid de tot era una altra cosa; una bona elaboració basada en la baixa productivitat per una banda, l’acer inoxidable per l’altre, i bótes noves de qualitat per acabar.
Els ceps francesos convenia plantar-los i tenien bons venedors que els lliuraven ja amb el manual per vinificar, com aquell que ven un cotxe amb ABS.
Per segona vegada el món volia molt de vi, i l’Estat Espanyol és el territori amb més vinya del món i no es volia quedar fora. Si després de la fil•loxera, va decidir abastir el món de vi abundant, barato i justet (per no dir més), ara es volia assegurar el tret escurçant el camí amb varietats de rendiment conegut i provat tant a la vinya com al celler. D’aleshores ençà han canviat massa coses; els vins negres de les zones oblidades per aquesta moda francòfila han obert un altre front que proposa treballar amb varietats pròpies com a base, llevat del que es faci servir per als cupatges. Els vins negres ara anomenats clàssics (Àngela Maria!!!) a zones com el Penedès o el Bages, basats en cabernet o merlot s’han vist perjudicats per fets diversos i aïllats, però que sumats fan que haguem de pensar en un canvi urgent.
El canvi climàtic; l’esgotament dels ceps sobre-explotats; la mateixa productivitat excessiva que els ha esgotat: que el raïm no es paga prou; que es valora la collita només pel sucre i l’estat sanitari sense tenir en compte la maduresa de la pell i el pinyol; que el pagès tendeix a fer quilos i no baixa del tractor; l’intrusisme dels vins per encàrrec sense més motiu que el prestigi social de nous rics; que la vinya es tracta amb tots els productes fitosanitaris que puguin estalviar feina, i es puguin aplicar des de qualsevol estri que es pugui afegir al tractor i assegurar el màxim rendiment de cada cep…
Trieu la raó; o potser moltes, o totes a la vegada. La més política és el canvi climàtic, que no és culpa de ningú sinó de tots plegats. El cas és que ara una part de la Catalunya vinícola te gust de pebrot, una altra de sang o metall, i molts vins negres “clàssics” de les dues coses, afegint una mica de tomaquera. El cas és que mai les varietats autòctones arrencades i ara perdudes varen tenir l’oportunitat de passar per un dipòsit d’acer inoxidable per fermentar en fred o per una bona bóta de roure francès. El perjudici de la dèria de les varietats franceses no ens el traurem de sobre en molts anys, per molt que digui cap enòleg que han revolucionat el món del vi català; no es va fer ni una sola investigació sobre quines varietats de les que hi havia plantades podia donar bon vi i identitat a la vegada, ni tampoc es va preveure una sola hectàrea comú de vinya per conservar els ceps autòctons que al final es van deixar perdre, i que evidentment ara serien la solució fàcil i de curt termini a aquesta situació.
On eren els funcionaris de les denominacions d’origen? No havien anat a escola per saber què significava el que els tocava representar i defendre, allò que era el motiu del seu salari?
El tema és llarg, i cal no tenir pèls a la llengua. Si m’indigno en parlar és perquè la nostra tasca ens fa més conscients que ningú de la monotonia i la mediocritat dels vins negres d’algunes zones; de la ceguesa i la inconsistència de molts viticultors en tractar les varietats negres foranes igual que el raïm per cava; i de que la gent s’entesti en defensar el cabernet i el merlot com a varietats pròpies per que si s’han adaptat bé és que ja són autòctones (????), o potser en justificar tot el que es pugui fer per la força del territori. La propera vegada que vagi al Priorat portaré uns ceps de zinfandel o de pinotage, per veure si s’adapten bé i poden servir per alguna cosa, ja posats; mare de deu senyor!!! Estic cansat d’eufemismes que permeten als seus emissors mantenir una actitud ambigua, darrera l’escut de les famoses excepcions, els que ho fan bé. La cabernet i la merlot “pebrotegen” si no hi estàs molt a sobre de la vinya. Llavors el cost es dispara, el vi s’ha de vendre car i no es ven, i comença una roda que acaba amb aquesta voluntat de qualitat perquè s’ha d’abaixar el preu; el rendiment minva, ja no permet aquesta cura especial, i al final ja no només “pebroteja” sinó que a més “sangueja”, i a sobre tampoc no dona per renovar prou sovint el parc de bótes. I aquesta és doncs la tipicitat d’aquestes varietats a Catalunya.
Gust francès, matèria vegetal i moda; els tres vectors pels quals es va pensar que millorava molt el vi negre català, concretament al Penedès, bona part de la Conca, Costers, Pla de Bages, part de Tarragona i part de l’Empordà: però sent realistes, a Catalunya, fora del Priorat i de la Terra Alta ( i fa 30 anys mai per qualitat sinó per identitat), no calia gaire per millorar el vi negre. El miratge ha durat 35 anys. Ara cal passar full i tirar endavant amb ganes de fer més bé les coses, perquè per més diners que algú hagi guanyat, no paga la pena la pèrdua ocasionada. Cal doncs posar les coses al seu lloc, per veure de trobar un equilibri que es mantingui més temps i doni sentit al territori; primer perquè 35 anys en termes de vinya és ridícul, i en acabat perquè la vinya catalana, tot i que no s’hagués après a fer vi encara, existia com a tal en tota la seva diversitat abans d’aquesta simplificació aberrant, d’aquest desgavell.
Jordi Alcover és director de la Guia de vins de Catalunya
