Tot i que les vinyes eren situades per tot el Baix Maestrat el vi que se’n feia s’anomenava carló (abreviació de Benicarló) perquè s’exportava pel port d’aquesta vila marinera, des d’on els vaixells el portaven arreu d’Occident. Era un vi de taula, fet amb garnatxa blanca o negra, i Rafael Martí de Viciana en parla en la seva Chonynica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno (1564); en traduirem un paràgraf:
En comptes de Benicarló, Viciana hi escriu ‘Benicarlon’, que és com es devia anomenar aleshores aquesta vila en castellà, i deu ser per aquesta raó que el vi rebia el nom de carlón (amb accent o sense), que ha estat sempre el més utilitzat.
El negre sembla que tenia certa similitud amb el Bordeus, al qual feia d’alguna manera la competència, i Anglaterra, que comprava vi a tot arreu, n’esdevingué un dels millors clients, fins al punt que els marxants anglesos o irlandesos en controlaven bona part del comerç. Un altre viatger anglès (Henry Swinburne) ens va deixar les seves impressions al llibre Travels through Spain, in the years 1775 and 1776:
A la regió de Benicarló trobem una bona terra vermella, i vinyes acuradament esporgades en fileres, sense estaques, un lloc petit que depén totalment del comerç del vi. Vuit-centes bótes d’un vi negre molt fort i dolç que és pagat al camp al preu de cinc guinees la bóta s’envien anualment a Holanda, Alemanya i Bordeus, on els barregen amb el claret de segona classe per a donar-li cos i color. El vi destinat a Bordeus és transportat a la costa de Seta, a bord de vaixells espanyols sense drets d’exportació. Per raons de captura dels corsaris moros, i de la possibilitat de mal temps, ancoren totes les nits, i això fa que el viatge tinga una durada d’almenys un mes. A Seta aquests vins entren al gran canal del Llenguadoc i passen de contraban a Bordeus com a vins d’alta qualitat, atés que no està permesa l’entrada de vins estrangers en aquell port. Una societat de mariners porten tots els bocois des de Benicarló fins als vaixells, i des del moment que se’n fan càrrec són responsables de totes les pèrdues, bé siga per raons meteorològiques o per ineficàcia.
En un article publicat en el número 55 de la revista Benicarló Actual, Joan Baptista Simó i Castillo hi ajunta el facsímil d’una tarifa de preus barcelonina “…disposada, y feta per lo Savi Concell de 36, tingut, y celebrat à 21 de Febrer de 1697”, una llista on, entre altres, hi havia vi grec, diversos clarets (vins de l’any), macabeu, torbat o malvasia. El ‘claret de Vinicarlò’ anava a quatre sous el quarter, però el ‘Vinicarlò blanch’ es venia al doble i només era superat per la malvasia, que en valia nou; del negre de reserva no se’n diu res, però cal suposar que devia ser molt més car que el blanc.
En l’obra de Joan Piqueras Els vins valencians podem llegir: ‘A finals del XVIII aquest “Carló” era exportat a diferents indrets d’Europa i Amèrica, encara que la seva fama i acceptació li pervingueren de la semblança amb els bons vins francesos, de la servitud dels quals no se’n podria alliberar fins a la primera meitat del segle XIX’.
Massa tard. Com en el cas del fondellol, quan aparegué la fil·loxera a Europa la gran demanda de vi comú que es va produir les tres darreres dècades del segle XIXI i la primera del XX per part de França, Occitània i altres països va fer que els vinaters oblidessin la producció de vins de criança, circumstància que, dissortadament, i amb l’ajuda de la fil·loxera, que també hi feu estralls per aquí, n’ocasionà la desaparició. Mentre n’hi hagué, però, fou molt apreciat; en el sainet d’Eduard Escalante El tio Cavila (1873) un dels personatges aconsella un altre de beure’n i deixar-se de medecines:
¡Bones salses
pea una paella! ¡Podíes
endurten les arbolaries!
¡Home, endugas un pernil
y una bota d’a mich cánter
de Benicarló, y arrime’s
al día sinc u sis llanties…!
El protagonista d’un altre sainet (Un ball de convit, de Marià Garcia i Alban, estrenat l’1 de febrer del 1861) demana benicarló quan li donen a triar durant una estada a Madrid:
CRIADO ¿Y el vino? ¿Traigo Champañ…
Burdeos…?
TONI Benicarló,
que es el ví que gaste yo,
y no en vec atre en tot l’añ.
És l’únic vi que va esmentar l’escriptor Josep Sanmartín i Aguirre en un article de cuina valenciana que va fer el 1895:
Atre guiso valenciá, que per l’ordinari no sòl figurar en les taules de les fondes, es el all y pebre. Un plat d’anguiles guisades d’este mòdo, com estiga ben fet, és gustosíssim; si el qu’el menja l’arremulla ab ú que atre traguet de ví de Benicarló ó del Maestrat, no pòt manco d’acabar per juplarse’ls dits.
De resultes de la sotragada econòmica que produí la fil·loxera, hi hagué gent que es va veure forçada a emigrar, alguns a Mèxic i d’altres a l’Argentina, a la regió de Mendoza, i allà van continuar fent el que sabien: vi carló. Malgrat que era negre i de garnatxa, no devia ser exactament el mateix, és clar, però els argentins el van trobar bo i encara hi ha cellers que en fan. De fet, va arribar a tenir alguna importància perquè hi ha fins i tot un parell de tangos que hi fan referència, com ara un que porta per títol Pucherito de gallina, que cantava Edmundo Rivero:
Con veinte abriles me vine para el centro,
Mi debut fue en Corrientes y Maypú,
del brazo de hombres jugados y con vento,
allí quise quemar mi juventud.
Allí aprendí lo que es ser un calavera,
me enseñaron que nunca hay que fallar,
me hice a una vida mistonga y sensiblera
y entre otras cosas me daba por cantar.
Cabaret… Tropezón,
era la eterna rutina,
pucherito de gallina
con viejo vino Carlón.
Cabaret… metejón,
un amor en cada esquina,
unos esperan la mina
pa tomar el chocolate,
otros facturas con mate
o el raje para el convoy.
Canté en el viejo varieté del Parque Goal
y en los dancings del viejo Leandro Alem,
donde llegaban chicas mal de casas bien
con esas otras chicas bien de casas mal.
Con veinte abriles me vine para el centro
Mi debut en Corrientes y Maypú,
hoy han pasado los años y no encuentro
calor de hogar, familia y juventud.
Cabaret… Tropezón,
era la eterna rutina,
pucherito de gallina
con viejo vino Carlón.
Cabaret… metejón,
un amor en cada esquina,
unos esperan la mina
pa tomar el chocolate,
otros facturas con mate
o el raje… o el raje para el convoy.
La traducció d’aquesta cançó no és gaire fàcil, com passa sempre amb la poesia i, a més, perquè, en aquest cas, hi ha frases amb doble sentit (o amb un sentit no gaire fàcil de copsar) i es fan servir també alguns mots en lunfardo, que és l’argot dels barris més castissos de Buenos Aires, els únics on la cançó es deu entendre sense problemes. De totes maneres, ho intentarem. És la història d’un vividor i fa més o menys així:
(Amb vint primaveres vaig venir cap al centre, / el meu debut fou a Corrientes i Maipú, / de bracet d’homes bregats i amb diners / vaig voler cremar la meua joventut. / Allà vaig aprendre què és ser un calavera, / m’ensenyaren que mai no hem de fallar, / em vaig fer a una vida humil i sensiblera / i entre altres coses em donava per cantar. // Cabaret… Tropezón [era un restaurant], / era l’eterna rutina, / olleta de gallina / amb vi vell de Carlón. / Cabaret… passió obsessiva, / un amor a cada passa, / n’hi ha que esperen la dona / per a prendre xocolate; / altres el compte del mate / o fugir cap al tramvia [se n’anaven sense pagar]. // Vaig cantar en el vell varietats del Parque Goal, / i en els balls del vell Leandro Alem, / on arribaven xiques dolentes de casa bona / amb altres de decents de casa pobra. / Amb vint primaveres vaig venir cap al centre, / el meu debut fou a Corrientes i Maipú, / avui han passat els anys i no trobe / l’escalf de la llar, família i joventut. Cabaret… Tropezón, / era l’eterna rutina, / olleta de gallina / amb vi vell de Carló. / Cabaret… passió obsessiva, / un amor a cada passa, / n’hi ha que esperen la dona / per a prendre xocolate; / altres el compte del mate / o fugir… o fugir cap al tramvia).
I Carlos Gardel va cantar La violeta, de la qual transcriurem un parell de quartetes:
Con el codo en la mesa mugrienta
Y la vista clavada en un sueño
Piensa el tano Domingo Polenta
En el drama de su inmigración
Y en la sucia cantina que canta
La nostalgia del viejo paese
Desafina su ronca garganta
Ya curtida de vino Carlón.
(Amb el colze en la taula llefardosa / i la vista clavada en un somni / pensa el napolità Domingo Polenta / en el drama de la seua immigració / y en la bruta fonda que canta / la nostàlgia del vell país / desafina la seua gola ronca / ja avesada al vi de Carlón).
El que fan a Mèxic, al Valle de Parras, també és negre, però dolç.
I a Sant Mateu, al Baix Maestrat, el celler Besalduch, Valls & Bellmunt, que es dedica a fer vins de qualitat, va recuperar el 2018, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València, el carló de sempre però posat al dia, amb raïms de garnatxa negra, garnatxa tintorera i embolicaire. Les vinyes estan situades a la partida de Les Llomes, prop de la vila, i d’allà surt el raïm que, convertit en most i una vegada fermentat, omplirà les botes. Pla deia que el problema dels vins catalans era el de la sortida (l’entrada és quan te’l beus i la sortida el sabor que deixa al paladar després d’haver passat gola avall), i segurament tenia raó, perquè, per regla general, eren molt aspres, però avui han canviat molt les coses en el món del vi i els actuals s’assemblen poc als d’abans. El carló que elabora aquest celler, amb els ceps de tota la vida, hauria encantat a Pla perquè la sortida és excel·lent, i l’entrada més encara. Ara, com que els productors van decidir de fer-lo de manera artesanal per tal que s’assemblés el més possible a l’original no el filtren abans d’embotellar-lo i continua portant llevats, amb el resultat, a vegades, que els sucres residuals, si la conservació es fa per sobre dels vint graus, poden fermentar a l’ampolla i produir-ne unes petites bombolles, com si fos un vi d’agulla però sense tant de gas. De tota manera, si el problema rau en el filtrat, la solució sembla senzilla: només cal filtrar-lo i en paus.
D’altra banda, el 2019 va ser l’any de la presentació, per part del ‘Celler del vi Carlon’ de Benicarló d’un negre de la collita de l’any anterior elaborat amb un 70 % de garnatxa negra, un 20 % de carinyena, i un 10 % de syrah. Està molt bé de preu (no arriba als dotze euros) i ha tingut molt bona acollida per part del públic, afortunadament. La qüestió és que el 2012 s’hi van ajuntar set persones enamorades del vi (en general) i van decidir d’iniciar el projecte, que no era gens fàcil. Les vinyes estan situades al terme de Benicarló i de tres pobles veïns (Peníscola, Vinaròs i Càlig). S’anomena ‘Renaixença del vi carlon’ i el resultat no està malament, l’entrada és bona però jo diria que la sortida és lleugerament aspra, un defecte que suposo que es podria corregir. I també hem de tenir en compte que estem en els inicis de la recuperació i que els enòlegs, amb el temps, és segur que en perfeccionaran l’elaboració, com no pot ser d’una altra manera. Perquè en el món del vi hi ha actualment una competència aferrissada, als prestatges dels supermercats hi ha ampolles de vi negre d’una gran qualitat i d’uns preus a l’abast de tothom, i només amb el nom d’un vi que va desaparéixer fa cent anys i que, per tant, a hores d’ara no el coneix ningú (tret del habitants del Baix Maestrat, i no tots) no es pot anar enlloc. La qualitat és essencial en qualsevol activitat i en el vi molt més encara.
En fi, que de moment no podem llançar les campanes al vol, però estem en camí de fer-ho. I és clar que hem d’aprovar i aplaudir aquestes dues iniciatives tan prometedores. Tant de bo que els artesans d’aquests cellers continuiïn fent-ne i perfilant-ne les virtuts (tot deixant de banda els defectes) perquè és un vi que, ben fet, no tindria res a envejar a d’altres de més fama. I també seria d’agrair que la gent el comprés, seria la millor manera de donar-los les gràcies per haver invertit molt de temps i un bon grapat de diners en la recuperació d’una de les glòries més grosses (sinó la que més) que hem tingut mai en el sector vitivinícola dels Països Catalans.
