Ernest Hemingway (1899-1961) era un gran aficionat de les begudes. Com ell mateix deia, bevia “per fer que l’altra gent semblés més interessant” i apuntava que per conèixer realment un lloc i la seva cultura “s’havia de passar una nit en els seus bars en lloc de visitar-ne les esglésies, les places o les institucions”. Hemingway és considerat un dels autors més influents del segle XX, però també és recordat pels seus excessos a l’hora de beure i, en diverses ocasions, detallava els ingredients i les receptes en les seves obres.
Aquesta afició a la beguda ha inspirat més d’un còctel i combinat que es va batejar amb el seu cognom. Per exemple, el “Hemingway Daiquiri” que es prepara amb rom blanc, licor de maraschino, suc d’aranja, suc de llima, i una mica de xarop de sucre.
Quan parlem de vermut, Hemingway no feia favoritismes, sinó que preferia un combinat que s’anomena “Hemingway Panaché” i que l’explica en un article de la revista Esquire. Aquest va ser ideat en un viatge pescant a l’Havana, quan va preguntar a la seva tripulació per algun combinat fort. Li van oferir una barreja de vermut sec i vermut dolç, que la van fer una de les seves begudes preferides. També tenia debilitat pels Martinis, amb més proporció de ginebra que de vermut per fer-los més forts.
El deixeble i bàrman Philip Greene li va dedicar tot un llibre, sobre els gustos del periodista que va guanyar el premi Nobel el 1954, i porta per nom “To Have and Have Another: A Hemingway Cocktail Companion”.
El Hemingway Panaché"> el preparem en un got ample amb gel i hi aboquem dues mesures de vermut sec per una de dolç, una gota d’angostura i una pela de llimona per decorar.
