Tot va començar arran d’uns treballs en una tomba romana que van localitzar a Carmona, a Sevilla. Un equip del Departament de Química Orgànica de la Universitat de Còrdova, liderat pel catedràtic José Rafael Ruiz Arrebola, en col·laboració amb l’Ajuntament del municipi, ha descobert que en aquesta localitat sevillana hi ha el vi més antic del món. Els estudiosos han pogut datar la troballa amb més de 2.000 anys, identificant-lo com el vi líquid més antic descobert fins ara, substituint l’ampolla de vi de Speyer, descoberta el 1867 i datada al segle IV dC, que es conserva al Museu Històric de Pfalz d’Alemanya.
Restes òssies submergides en un líquid, ara vermellós
En una nota de premsa, la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació dependent del Ministeri de Ciència i Innovació ha argumentat que probablement Hispana, Senici i els altres quatre habitants -dos homes i dues dones de noms desconeguts- d’una tomba romana de Carmona descoberta el 2019 “no van imaginar mai que el que per a ells era un ritual funerari acabaria tenint rellevància 2.000 anys després per un altre motiu”.
Com a part d’aquest ritual, assenyalen, les restes òssies d’un dels homes estaven submergides en un líquid dins una urna funerària de vidre. Aquest líquid, expliquen, que amb el temps ha adquirit un to vermellós, s’ha conservat des del segle I dC.
“D’entrada ens va sorprendre molt que es conservés líquid en una de les urnes funeràries”, compartia l’arqueòleg municipal de l’Ajuntament de Carmona Juan Manuel Román. Tot i això, després de 2.000 anys, les condicions de conservació de la tomba, que s’ha preservat “intacta i ben segellada” durant tot aquest temps, “és el que ha facilitat que el vi mantingués el seu estat natural i que es descartin altres possibles causes com a inundacions o filtracions dins de la càmera o processos de condensació”.
El repte de l’estudi era comprovar les sospites que tenia l’equip de recerca, i és que “aquell líquid vermellós era vi o, més aviat, que en una altra època va ser vi perquè ja havia perdut moltes de les característiques essencials”. Per això, diuen, han recorregut a una sèrie d’anàlisis químiques realitzades al Servei Central de Suport a la Recerca (SCAI) de la UCO i que han publicat a la revista Journal of Archaeological Science: Reports.
Comparació amb vins actuals de Montilla-Moriles, Xerès
Del líquid n’han estudiat el pH, l’absència de matèria orgànica, les sals minerals, la presència de determinats compostos químics que podien estar relacionats amb el vidre de l’urna o amb els ossos del difunt, i se n’ha fet una comparativa amb vins actuals de Montilla-Moriles, Xerès o Sanlúcar de Barrameda. Gràcies a això, puntualitzen els investigadors, obtingueren els primers indicis que el líquid havia estat vi.
Tot i això, la clau per a la seva identificació la van donar els polifenols, uns biomarcadors presents en tots els vins. Gràcies a una tècnica capaç d’identificar aquests compostos en molt baixa quantitat, l’equip va trobar set polifenols concrets que també eren presents a vins de Montilla-Moriles, Jerez o Sanlúcar. L’absència d’un polifenol concret, l’àcid siríngic, ha servit per identificar el vi com a blanc. Tot i això, i que aquesta tipologia de vi concorda amb les fonts bibliogràfiques, arqueològiques i iconogràfiques, l’equip ha matisat que el fet que aquest àcid no estigui present pot ser degut a una degradació pel pas del temps.
Així mateix, apunten que el que ha estat “més difícil” de determinar és l’origen del vi, ja que no hi ha una mostra de la mateixa època per comparar. Així i tot, les sals minerals presents al líquid de la tomba tenen concordança amb els vins blancs que actualment es produeixen al territori que va pertànyer a l’antiga província Bètica, sobretot amb els de Montilla-Moriles.
Una qüestió de gènere
El fet que el vi cobrís les restes òssies d’un home no és casualitat. Les dones a l’antiga Roma van tenir durant molt de temps prohibit tastar el vi. I les dues urnes de vidre de la tomba de Carmona són un exemple de la divisió per gèneres de la societat romana i dels rituals funeraris.
Per això, si els ossos d’un home estaven submergits en vi juntament amb un anell d’or i altres restes òssies treballades provinents del llit funerari on havia estat incinerat, l’urna que contenia les restes d’una dona no tenia ni una gota de vi, però sí tres joies d’ambre, un flascó de perfum amb aroma de pàtxuli i restes de teles les primeres anàlisis del qual semblen indicar que es tractaria de seda, afegeixen.
El vi, els anells, el perfum i els altres elements formaven part d’un aixovar funerari que tenia per objectiu acompanyar els difunts en el trànsit al més enllà. A l’antiga Roma, com a altres societats, la mort tenia un significat especial i les persones volien ser recordades per, d’alguna manera, seguir vives. Aquesta tomba, en realitat un mausoleu circular que probablement va acollir una família d’alt poder adquisitiu, estava situada al costat de la via important que va comunicar Carmona amb Hispalis (Sevilla) i senyalitzada amb una torre (ja desapareguda), per facilitar aquest propòsit.
Per tant, “dos mil anys després, i després de molt de temps en l’oblit”, Hispana, Senicio i els seus quatre acompanyants no només han tornat a ser recordats, sinó que també han ofert molta informació sobre els rituals funeraris de l’antiga Roma permetent, a més a més, “d‘identificar el vi de l’urna de vidre com el vi líquid més antic del món”, han insistit els investigadors.
