“Hem de parlar”

Carme Ripoll és la guanyadora del primer concurs de Relats Eròtics del Penedès, amb el conte “Hem de parlar”. El reproduïm íntegrament.

Com feia habitualment en arribar a casa i obrir la porta va cridar: —Hola! Ja sóc aquí! Però aquest cop va rebre el silenci per resposta, la casa era buida. La mitja claror que entrava per la finestra de la sala va permetre que veiés el sobre blanc que hi havia al damunt de la taula. El seu nom “TONI” ressaltava en majúscules. Va deixar la maleta al rebedor, va obrir la carta i, abans de posarse a llegir, va encendre el llum i es va seure al sofà que hi havia al costat de la terrassa. No es va fixar que a la piscina del pati interior un home nedava cadenciosament.

“Toni, Fa dies que penso que he de parlar amb tu i no goso, no sé per on començar, no m’atreveixo a explicar-te cara a cara, tot el que ha passat aquests dies que no hi eres. Sé que una carta és una solució covarda, però és l’única manera que tinc de confiar-te el meu neguit.

Tot va començar després de la nostra visita al celler Can Descregut, aquell cap de setmana meravellós i ple de romanticisme que em vas regalar per fer-te perdonar que marxaves quinze dies a Nova York per motius de feina. Tot plegat, encara fa més difícil parlar del que ha capgirat la meva vida i que, sens dubte, capgirarà la teva.

Et trobava a faltar i l’avorriment era intens. Havia de trobar noves rutines que m’allunyessin del teu record. Mai ens acomodem a la terrassa i se’m va ocórrer preparar alguna cosa de menjar i tastar algun dels vins que em vas comprar. Abans de res vaig sortir a netejar la taula mentre pensava quina ampolla obriria.

Amb la vista vaig recórrer el paisatge, bé, el que es veu: l’edifici de veïns del davant, del qual ens separa la piscina. M’hi vaig entretenir; l’aigua mostrava un color blau mar que em feia una agradable sensació d’estiu, tu ho dius a vegades i mai m’havia parat a pensar-hi. Em va distreure l’arribada d’un home, que duia un barret de bany vermell i vaig recordar que era el nom d’un dels vins que havíem comprat.

Mentre el degustava, em venia a la memòria el que ens havia dit aquella noia tan amable que ens atenia. Producció ecològica, varietat de xarel·lo en vies d’extinció… Sentia la poma cítrica, i en boca era elegant, com l’home que nedava a la piscina.

No el coneixia, de mitjana edat, bé…, no ho sé, quaranta llargs o acabat d’arribar a la cinquantena. Ignoro que va ser el que em va atraure d’ell, pot ser la seva elegància, o el seu caminar, alhora indiferent i decidit, o tot plegat. És difícil de dir. Vestia un barnús que duia ben lligat a la cintura i que deixava endevinar un cos atlètic. Va estendre la tovallola que portava a la mà al damunt d’una gandula; també portava un llibre, de lluny em va semblar Jo confesso de Jaume Cabré, no fa gaire que l’he llegit, recordes? Em va encantar i el pensament que compartíem els gustos literaris em va omplir d’emoció, ves quina bestiesa, si no ens coneixem de res i de segur que no ens coneixerem mai, vaig pensar. El va deixar al damunt de la tauleta que hi havia al costat. Es va despullar deixant caure enrere el barnús i un llamp em va recórrer de cap a peus. No t’ho sabria explicar, no m’havia passat mai. Em sentia en un estat d’excitació extrema. L’home va entrar sense vacil·lació sota la pluja espessa de la dutxa. Es fregava amb vigor i es va apartar el banyador perquè l’aigua mullés el que s’hi amagava. Un fogot em va prendre. L’home es va llançar a la piscina amb la destresa d’un nedador professional, sense por de la fredor que segur que feia i va començar a fer llargs a crol. L’estil perfecte; les mans tallaven la superfície sense quasi bé esquitxar; les cames musculoses, ben estirades, batien seguint harmonioses la cadència que marcaven els braços. L’aigua acariciava el cos voluptuosament. Igual que el Vermell acariciava la meva gola. Els meus ulls seguien, hipnotitzats, les anades i vingudes d’aquell dofí d’aigua dolça. La mà acompanyava la copa a la boca seguint el ritme. En el meu pensament cavalcava al damunt d’ell, refregant-nos l’un amb l’altre, compartint la suavitat amorosa del desplaçament pel líquid que ens llepava, frec a frec. Els meus moviments seguien els seus i em vaig córrer.

Ja sé que pensaràs que tot això no té sentit, que el vi canviava els meus sentits. Però no vaig poder apartar la mirada de l’ésser que m’havia captivat. Va nedar una bona estona i en sortir es va estirar a prendre el sol. El tenia de cara i vaig continuar observant-lo amb intensitat, tan sols se m’acudia pensar en el que hi havia sota el pedacet de roba. T’estranya, oi?, ni jo, no ho entenc! En abandonar l’home la piscina, em vaig asserenar una mica i les meves reflexions es van centrar en el que m’havia passat, no hi trobava cap explicació lògica, no és el meu estil. Vaig pensar que podria ser degut a la beguda, l’ampolla era buida.

Em vaig quedar en un estat d’excitació inusual. A la nit no em podia dormir i vaig creure que masturbant-me pensant en tu em tranquil·litzaria, però vaig haver de pensar en l’home de la piscina, en les seves mans acariciant-me, en els seus dits ficant-se per tots els orificis del meu cos, en el seu alè a les meves orelles per poder arribar a l’orgasme. Això em va fer sentir malament, t’havia traït.

L’endemà, vaig buscar els prismàtics, no sabia si el desconegut tornaria a aparèixer, però per si de cas, volia estar a l’aguait per observar-lo de més a prop. Va arribar a l’hora fosca i, com si ho hagués previst, havia preparat el vi del mateix nom i un plat amb salmó marinat acompanyat amb una plata de formatges cremosos. L’Hora Fosca, elaborat únicament amb xarel·lo, és excel·lent, sec en boca amb l’acidesa justa per donar frescor i profunditat L’escena es va repetir, però aquest cop, mentre descansava després de nedar, jo l’observava amb deteniment. El llibre que llegia li tapava la cara però em vaig recrear recorrent cada mil·límetre de la seva pell de caramel poc torrat. Els peus, ja saps com m’agraden els peus! Ben formats. Les cames semblava que les hagués tornejat un ebenista exquisit, estaven recobertes de pèl, però no massa, just la quantitat necessària per mostrar la seva virilitat, les cuixes eren fornides, d’aquelles que cada múscul t’emplena el palmell quan fas un massatge. I en el meu cap ho feia fins a arribar a l’entrecuix i allí m’hi entretenia. Podia observar les mans que sostenien el llibre, mans poderoses de dits llargs que em van tornar a portar al cel imaginant com devien de ser d’expertes acariciant el meu cos, i com els braços potents reduïen la meva voluntat a no res davant de la seva força, el pit era com un coixí on hi feia bo dormir-hi, la panxa llisa, ni un gram de greix. El banyador… els meus ulls sempre confluïen en aquest lloc! Saps què vull dir? Tan sols de pensar-hi m’excito! No ho entenia, i de veritat que continuo sense ser gaire conscient del que em passa. Vaig començar a donar-hi voltes, a buscar que és el que no funciona entre nosaltres. Em va venir al cap l’altre dia, abans no marxessis, que vaig anar a casa la veïna, l’Arcàdia, a demanar-li una mica de pa rallat per preparar-te els escalopins que tant t’agraden. Em va fer esperar a la sala mentre ella me l’anava a buscar a la cuina. Al damunt de la tauleta de centre tenia una revista d’homes en pilotes i d’un ull distret hi vaig fer una mirada. En entrar em va dir:

—Si la vols, te la pots endur!

Tenia una rialla sorneguera. Sé que vaig enrogir tot mussitant:

—Aquestes coses no m’interessen. Però ara, amb tot això que em passa, hi he tornat a pensar i és que cada dia és la mateixa història, assegut a la terrassa, escorrent-me, mentre em menjo amb els ulls aquest home que no conec de res i els vins van caient. El macabeu, fet cent per cent amb raïms del mateix nom, que t’aporta la mediterrània a la boca amb un fons anisat i que creix en boca fent esclatar els sentits.

Aquest home m’ha robat el cor. I ja no podia més, t’estimo massa per enganyar-te d’aquesta manera. Va ser bevent-me l’ampolla d’Equilibri, un vi amb cos, de llarga evolució, que vaig decidir escriure’t.

No sabia com dir-t’ho. Fa tres dies que hi reflexiono, que miro de trobar la millor manera d’iniciar la conversa, entrar dient “Hem de parlar!”?

Al final he vist que no hi havia més que una manera de començar, escriure’t una carta per dir-te que m’he enamorat d’un home desconegut!

Perdona’m per tot el mal que et faig, ets una dona meravellosa. Jo no volia que passés això, no t’ho mereixes, però no ho he pogut evitar. Sé que hem de parlar, truca’m. De moment m’he quedat a casa la meva germana, encara no m’he atrevit a abordar el desconegut. M’he assabentat que és nou al barri i que viu sol i no té parella.

T’estimo.

Ramon”

La Toni es queda quieta sense poder reaccionar. Al cap d’una estona s’aixeca i va al rebost. Mira per tot arreu sense trobar el que busca. Torna a la sala i surt a la terrassa. Veu el Ramon que s’acosta a l’home de la piscina amb dues ampolles de vi a la mà. Malgrat la distància endevina que es tracta del rosat Atrevit i del negre Benvingut. Molt adequat a les circumstàncies, pensa.

No triga a agafar el mòbil i trucar. Quan el Ramon respon ella diu:

—Ets un cabró! T’has acabat totes les botelles.

—T’he deixat el Vinomi a la nevera.

La Toni penja sense dir res, va a la nevera i agafa l’ampolla de vi. Està a la temperatura ideal, pensa. Es dirigeix a la terrassa amb una copa i l’ampolla a les mans i s’asseu a la cadira des d’on el Ramon observava el nedador. Els veu a tots dos parlant amigablement. Han començat l’ampolla d’Atrevit, el rosat, que, segons els va explicar la noia simpàtica del celler, està elaborat amb merlot. Recorda que li va agradar el color rosa intens i brillant i que ella va dir que té una entrada dolça en boca amb aroma de fruites del bosc. L’ampolla de Benvingut s’ha quedat al damunt de la tauleta. Creu recordar que és l’únic negre de la casa, i de totes les sensacions que va enumerar li van quedar vellutat, intens, penetrant, amb matisos de torrat i xocolata.

Ella es mira l’etiqueta de Vinomi, li agrada el nom, té a veure amb el que sent. Està fet de dos tipus de Xarel·lo. L’aroma és penetrant, hi reconeix les notes florals, li deixa una frescor agradable a la boca.

Rememora el cap de setmana al Penedès, la llarga passejada entre vinyes i com van fer l’amor envoltats de ceps de branques retorçades i amagats pels pàmpols. La seva mà busca el plaer per l’excitació provocada pel record, però les imatges del Ramon i el seu amor s’interposen, l’excitació creix.

Es veu abraçada al desconegut, sent els pits recollits en els seus palmells i com la penetra. El Ramon també apareix a la visió, li agafa les natges amb les mans des de darrere de l’home; té el sexe entre les natges masculines.