Un debat existencial de la lingüística és la diferència substancial entre el contingut i el continent. En el món del vi, però, aquest debat està superadíssim. El bon contingut excel·leix encara més en un bon continent. És a dir, la copa on se serveix és un element importantíssim. Però, la clau, sempre, és el vi. Només en una ocasió, la copa ha superat el vi. La llegenda, fins i tot, assegura que aquesta copa atorga la joia de la vida eterna.
Cada Pasqua es recupera aquest mite que ha superat la fe, la literatura i fins i tot, la bogeria. És la història del Sant Greal, el calze del Sant Sopar. Una preciosa combinació de l’evangeli apòcrif de Nicodem i la magnètica història de Josep d’Arimatea que combina dues de les peces de la iconografia principal de la Setmana Santa com és el Sant Sopar i la Crucifixió.
Sant Lluc i l’Aliança
En una, com recull Sant Lluc en el seu precís evangeli, Jesús El Natzaré prengué una copa, digué l’acció de gràcies i afegí: “Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu”. Per afegir, moments més tard, la frase que li atorgaria la màgia que ha aixecat passions al llarg de la història: “Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres”. El calze seria el mateix amb què es va recollir la sang que vessava del cos mortificat del profeta.
Amb aquesta història al darrere qui es resistiria a bastir una llegenda immensa. Un relat que ha alimentat misteris, sectes, òperes, guions de cinema, novel·les i, fins i tot, accions diplomàtiques del que històricament han estat grans potències. De fet, la base de tot plegat és l’autor Chrétien de Troyes, del segle XII, on amb Perceval ja esbossa el poder del Grial, fins a l’extraordinària llegenda artúrica amb Lançalot com a protagonista. La recerca del Greal és el viatge iniciàtic que ha servit de base, de sofregit principal, del que ha estat la cuina de la ficció i de les esperances d’Occident.
Hitler i Montserrat
Tant és la seva força que, fins i tot, corrents de suposats historiadors han arribat a defensar la tesi que el Greal era una dona. El recipient de la vida, la vagina transformada en la copa que perllonga el misticisme de Jesús El Natzaré. Tothom explica la fira com vol, però tothom s’ho passa bé imaginant Templers protegint el tresor més ben guardat de l’era cristiana. Centenars de documentals relaten les més recaragolades teories sobre la seva existència i dels seus amagatalls.
Només cal recordar que la mà dreta d’Adolf Hitler, líder de les SS, Heinrich Himmler va visitar el monestir de Montserrat per emportar-se el Greal. Els investigadors nazis asseguraven que els monjos benedictins el guardaven a la serralada. Himmler va marxar amb el sarró buit. A Montserrat hi tenien moltes coses, fins i tot, una Mare de Déu negra i una Escolania, però cap calze mitològic. No és l’única vegada que el Calze Sagrat ha anat a parar als Països Catalans. Alfons el Magnànim, després de diverses vicissituds entre papes, esglésies i monestirs va traslladar la suposada relíquia, el 1424, al Palau Real de València, on ara dorm el son dels justos.
Indiana Jones o els Monthy Pyton
Però, el Sant Greal no té una història tan dura, si es vol. Els darrers quaranta anys ha donat molt de si. La recerca del Greal va ser l’eix central de la famosa novel·la de Dan Brown, “El Codi da Vinci” basat en l’obra “El Enigma Sagrat” de Henry Lincoln, Michael Baigent y Richard Leigh; la pel·lícula “La Recerca” amb un Nicolas Cage desesperat en la recerca, o l’òpera Parsifal de Wagner o la memorable Monthy Pyton and de Holy Grial. En tindríem per donar i per vendre.
Però segurament, una de les icones de convertir el Calze en un record etern va ser el tercer lliurament de les aventures d’Indiana Jones. “L’última croada” la van titular amb un espectacular Sean Connery fent de pare de l’arqueòleg i interpretant un brutal especialista en la matèria. Tant el professor Jones com el seu fill, Indiana, mostren un respecte sepulcral per Marcus Brody, el seu protector universitari, qui defineix el Greal com “el que tenim de diví en tots nosaltres”. En canvi, Indiana, la defineix com la copa d’un fuster. Sia com sia, la copa és important, d’acord, però es va convertir en relíquia quan la van omplir amb un vi més que excels, diví.
