Núria Conangla (la Garriga, 1997) posarà el ritme i la melodia de la cerimònia d’entrega dels premis Vinari d’enguany, que se celebra aquest divendres a Vilafranca del Penedès, presentada per Carlos Latre, i que retransmetrà el 33, a les 22.45 hores. Amb el seu violoncel, aquesta intèrpret formada a l’Escola Superior de Música de Catalunya té l’encàrrec d’acompanyar els guanyadors i guanyadores a sobre de l’escenari. El Món l’entrevista per conèixer la trajectòria d’una artista que hem vist al Palau de la Música o l’Auditori i també en programes de televisió com ara Operación Triunfo, Zenit i Això no és una cançó.
Aquest divendres la sentirem posar música a la gala dels Premis Vinari. La combinació de la melodia del violoncel i el vi pot arribar a ser deliciosa. És vostè una apassionada d’aquest món vinícola o n’és consumidora?
Quan surto a sopar o amb els amics sí que em prenc una copa de vi. No acostumo a beure’n molt, però puntualment m’agrada i en gaudeixo.
Com es prepara l’acompanyament musical d’un acte d’aquestes característiques?
En aquest cas, m’he basat en la petició que m’han fet de preparar una peça per a mitja gala, una altra per al final i totes les músiques per a quan pugin els premiats a recollir els premis. Crec que és maco que, a cada gala, el músic que conviden aporti el seu estil per tal que la música d’aquell any es diferenciï dels anteriors. Jo acostumo a fer covers de temes pops amb violoncel i, de totes les que he inclòs en el meu primer disc, n’hem seleccionat unes quantes per a la gala. I pel que fa a les músiques per a la gent que va cap a l’escenari, poden anar bé cançons més èpiques com We’re the champions de Queen, Simply the best o alguna de la banda sonora de Pirates del Carib… totes que encaixin amb l’ambient festiu i alegre que requereix el moment.
Vostè va començar en el món de la música des de ben petita, inspirada per una família molt musical potser?
Efectivament, la part materna de la meva família eren compositor i músics. El meu avi era violoncel·lista, de fet, i la música sempre ha estat molt present. Els meus germans grans tocaven instruments des de petits i, en el meu cas, quan vaig haver de triar-ne un vaig voler seguir els passos de l’avi i també em vaig dedicar al violoncel. Tinc el record, de sempre, de rebre lliçons de música a l’escola de la Garriga i combinar-les amb les classes particulars de l’avi cada estiu. He tingut la música present des de sempre i, per això, vaig voler intentar dedicar-m’hi professionalment.
Molta gent diu que fer el pas d’intentar dedicar-se a una carrera artística fa vertigen. Va ser el seu cas, també?
Al principi sempre fa vertigen, sí, però jo he tingut la sort que he estat una persona emprenedora i treballadora a la qual li ha agradat provar sort en diferents projectes. I potser m’ha anat bé el fet que m’agraden estils de música molt diferents, cosa que m’ha obert moltes portes. Des que vaig començar a estudiar violoncel clàssic a l’ESMUC que he anat fent moltes coses i he anat muntant una xarxa que he anat eixamplant. Faig bastant coses diferents i aquesta és una de les coses que més m’agrada d’aquest món, ja que no em veuria fent sempre la mateixa cosa.
Sempre s’ha dedicat al violoncel o també toca altres instruments?
El meu instrument principal ha estat el violoncel des de sempre, però també vaig començar a practicar amb el piano pocs anys després d’iniciar-me en la música. El toco bastant, però no faig actuacions amb el piano… simplement el toco a casa per compondre o fer arranjaments. El que toco més en concerts és el baix elèctric. Sí que havia fet uns anys de trompeta i de cant, però aquests els tinc més abandonats.
El món de la música és d’aquells amb una competència ferotge? Hi ha molts músics catalans que toquin el violoncel?
Hi ha moltíssima gent que toca el violoncel, molt. Un exemple molt clar és que si et vols dedicar a ser músic d’orquestra, per exemple, ho tens realment complicat per aconseguir una plaça en alguna d’important. En el cas de l’orquestra del Liceu, per exemple, sé que acostumen a presentar-se 100 persones per només 1 plaça que convoquen cada molts anys. En aquest sentit, costa molt accedir a certs punts de la professió. Jo he tingut la sort que m’he sabut moure d’altres maneres i en altres tipus de música, no només en la clàssica, cosa que m’ha servit per tenir altres projectes de música moderna amb el violoncel que sempre havia estat lligat a la música clàssica. Al final, és qüestió de veure de quina manera pots destacar en un nínxol on hi hagi poca gent per poder explotar-ho. Ara ho he aconseguit amb el violoncel elèctric, per exemple. Estic contenta i no em queixo gens perquè tinc moltíssima feina i em guanyo bé la vida, però és veritat que hi ha molts músics i molt poca oferta de feina per cobrir la quantitat de músics que hi ha.
A Catalunya es cuiden els músics? S’hi aposta prou?
En general, tinc la sensació que els músics som els últims a tenir-nos en compte. El fet que hi hagi tanta competència i que hi hagi gent que accepti certes feines amb condicions molt dolentes que un músic professional no hauria d’acceptar fa que també tot empitjori una mica. Si no acceptes una feina perquè per a tu no compleix uns mínims, doncs te la prendrà algú altre. Però és que hi ha molts casos que et demanen molts dies d’assajos sense pagar-te’ls o et contracten per a una feina i després t’afegeixen dies d’assajos extres en què els tècnics de so cobren i els músics, no. Hi ha certs sectors que ho tenen bastant clar perquè potser han fet més pinya, però no crec que estigui gaire cuidada la feina del músic en general. Trobaràs casos en què et tracten superbé i fantàstic, però no sempre.
Podeu guanyar-vos bé la vida? O us veieu forçats a tocar en bodes, televisió, anuncis i un munt de llocs?
A menys que tinguis un projecte molt potent amb una gira, molts concerts o que siguis professor cada dia… els músics hem de tenir moltes feines per acabar tenint un sou digne. Jo estic contenta i em guanyo bé la vida, però també és veritat que treballo molt i que aquesta és una feina en què costa molt posar límits perquè et proposen coses xules i acabes acceptant encara que no tinguis gaire temps perquè t’agrada o perquè tens por que contractin algú altre en el teu lloc.
També hi ha molta competència a través de les xarxes socials, on molts professionals i també gent sense estudis musicals acaba rebent un munt de likes amb els seus covers gravats des del sofà de casa.
Exacte. Hi ha gent que no té gaire nivell musical, però triomfa perquè es curra molt el material audiovisual amb fotos i vídeos xulos. Tot entra per la vista, a través de les xarxes, així que molta gent es fixa més en la imatge que el contingut musical en si.
De tots els projectes que té entre mans, destaquen uns quants programes de televisió que l’han tingut contractada. A TV3, per exemple, l’hem vist a la banda en directe que tocava a Zenit. Com va arribar-hi?
Jo tocava el baix a la banda de la Jim, la guanyadora d’Eufòria, i l’encarregat de la banda es va fixar en mi i en la noia de la bateria. Per a l’estil de banda que buscaven per al programa necessitaven trobar una baixista i una bateria que anessin molt unides i aquest era el nostre cas, que havíem tocat molt juntes. Ens van trucar directament i vam començar.
Com va ser l’experiència d’actuar en directe en el programa de Miki Núñez? Perquè per a cada gala havien de preparar-se un munt de cançons diferents.
Va ser molt bonic, encara que era un programa nou i no sabíem com aniria. Al final, vam adonar-nos que era moltíssima feina perquè ens havíem de preparar molts temes per a cada gala. Ens enviaven els àudios i, per a una gala, potser t’havies d’acabar preparant 40 temes, dels quals no tenies partitures ni res. Era una mica angoixant, la veritat, perquè era molta feina. Les gales en directe i sortia el que sortia, és clar, ja que no podíem repetir res… Però aquesta també és una mica la gràcia del directe, perquè hi aporta emoció. Amb els de la banda ens vam entendre molt bé i va ser divertit haver de fer les performances que ens demanaven de tant en tant. Realment, va ser una molt bona experiència. Per a la segona temporada, han canviat la banda, per això. A la televisió, van fent canvis així.
Hi ha molt pocs programes que apostin per la música en directe, encara. Participar en els que sí que ho fan deu ser un regal perquè us aporta molta visibilitat, no?
Realment és veritat que hi ha molt pocs que toquin música en directe i és una llàstima. Que Zenit ho fes va ser un gran punt a favor, és clar. La televisió sempre és un aparador fantàstic per a qualsevol músic i, a més, si tens la sort de tocar de músic en directe perquè la gent la veu molta gent. Poder treballar-hi és genial perquè és un gran aparador que fa que arribis a més gent i t’ajuda molt.
També va estar a Això no és una cançó, el programa de Ramon Gener a TV3. Aquí es barrejava l’ensenyament musical amb les històries personals. Com va ser el seu cas?
Sí, vaig saber que havien convocat un càsting i m’hi vaig presentar perquè em semblava una idea interessant. Aquí, representava que hi havia un professor i alumnes amb experiència en la música des de zero fins a una professionalitat alta. Tots fèiem una anàlisi d’una cançó i, en algun moment, algun de nosaltres sortia a tocar i fèiem un cover. En el meu cas, vaig tenir una cançó de Lady Gaga que parlava del seu avi i el programa va aprofitar-ho per explicar que totes dues teníem un lligam molt íntim amb els nostres avis. Aquesta experiència va ser molt guai perquè ens van barrejar gent de contextos molt diferents per parlar de cançons que tots hem sentit mil vegades, però de les quals no ens hem parat a analitzar què diu la lletra o quin és el seu context.
I ara també la veiem a Operación Triunfo. Treballar en un programa d’un monstre de Prime Video no deu tenir res a veure, és clar.
Jo havia actuat a OT abans de la pandèmia amb el meu violoncel i ara hi he tornat per estar a la banda amb el baix. El que més gràcia m’ha fet en aquest retorn ha estat adonar-me que els tècnics o els càmeres acaben sent sempre els mateixos, que et coneixen i que aquest món és molt petit. Però és clar, el més impressionant és poder actuar en un escenari com aquest en què les parets i el terra són pantalles. És una experiència molt xula i fa vertigen, sobretot les primeres vegades vaig arribar a estar molt nerviosa. Ara hi vaig millor perquè m’adono que els músics no tenim tant protagonisme, encara que se’ns veu, però igualment impressiona perquè surts amb escenografies increïbles.
Forma part d’un quintet de corda que fan rock amb instruments clàssics i, el pròxim novembre, publicarà el seu primer disc en solitari en què inclourà versions amb violoncel. Aquests són els seus projectes personals més importants del moment?
Sí, formo part del quintet de corda de Barcelona Rock Strings que toquem temes de rock moderns amb instruments clàssics. La combinació és molt xula, la veritat, i estic molt contenta d’haver-hi tornat després d’un temps en què hem estat bastant parats. Aquest és un dels projectes que més em motiven, de la mateixa manera que ho ha fet el fet d’estar gravant el meu primer disc amb covers amb violoncel. Sortirà al novembre i, de fet, la setmana vinent ja trauré el primer single. Em fa molta il·lusió perquè ha estat un gran repte el fet que me l’he fet tot jo, m’he gravat a mi mateixa i m’he fet els arranjaments.
