“He crescut sota un cep“, diu en Martí Torrallardona (Sant Sadurní d’Anoia, 1993) només iniciar la conversa. I segueix explicant que prové d’una família de pagesos en la qual el pare, avis i anteriors avantpassats havien treballat en contacte amb la natura, la terra i la vinya. Parla dels aprenentatges que ha rebut de Cal Nogués, i de Can Patomàs, les branques materna i paterna, i de com ha decidit iniciar la vinificació dels raïms de les finques de les propietats familiars fins a donar vida al seu primer projecte més personal, La Fita. I diem primer, perquè en Martí és un dels viticultors i enòlegs amb recorregut, dels qui fàcilment encaixarien en la generació JASP, és a dir, la dels “joves, però sobradament preparats“, malgrat que quan hi va haver el boom de la campanya, als anys vuitanta, ell encara no havia nascut.
“Recordo les primeres feines que vaig fer a la vinya amb les tisores petites que em deixaven per poder collir raïm”, diu evocant uns inicis que probablement, sense saber-ho, estarien condicionant les decisions de futur. “Dubtava entre fer matemàtiques, biologia marina o enologia“, però aquest contacte amb la natura, i també la química, el va atraure cap al camí de l’elaboració de vins. Va estudiar a la Universitat Rovira i Virgili al costat de companys de promoció que avui en dia segueixen liderant el relleu generacional en diversos cellers catalans, com en Roc Gramona, Martí Albet o la Carlota Pena, amb qui s’han anat trobant i compartint creixement personal i professional.
“Això és mitja vida”, apuntarà, perquè la seva és la generació de compartir, del treball col·laboratiu i en xarxa com s’ha vist també recentment amb la constitució de l’associació ViDA Penedès, de la qual n’és membre i part activa amb aquesta urgència de “dignificar el Penedès“, la seva terra d’origen.
El naixement del Martí enòleg
Finalitzats els estudis, fa dues veremes (i tot el cicle anual de la vinya) a AT Roca, viatja a Argentina on entra en contacte amb el departament d’I+D de Família Zuccardi, des de Mendoza, i torna a Catalunya on seguirà aprenent des de Porrera, al Priorat, municipi en el qual s’instal·la durant tres mesos per a sumar experiència des del celler Vall Llach. I continua el viatge que ara l’apropa de nou a casa, al Penedès, entrant a treballar a Raventós i Blanc i Can Sumoi. “Aquí neix el Martí enòleg“, dirà, i on també comença a gestar-se el projecte de La Fita. “Vaig aprendre molt, en tot aquest viatge, però em començava a plantejar tenir el meu propi projecte“.
D’una banda, sent que ja comença a tenir bagatge per emprendre, i de l’altra, entén que part del seu temps el dedica a fer de comercial, i “jo volia estar amb els peus mullats al celler“, dirà. Abans de La Fita, això sí, encara trobarà temps per fer una escapada a Àustria, any 2019, i fa una estada de pocs mesos a Cal Feru, a Sant Sadurní, on aprèn i entén l’última baula de la cadena: la venda al públic i el contacte directe amb el client des d’un establiment especialitzat en vins. En menys de trenta anys, ha treballat la vinya, ha produït vi, l’ha venut fent de comercial i ha après a tractar directament a consumidor final.
La Fita i el futur del vi al Penedès
“La família té vinya i prenc consciència que tindria tota la coherència vinificar la vinya de casa“. Els tiets, fins aleshores, venen el raïm fora, i en Martí recorda que “cada cop els és més complicat que surtin els números”, fent ja seva la reivindicació de dignificar la feina del viticultor perquè es pugui guanyar bé la vida. “Vaig pensar: tinc les ganes, ells les vinyes, i coincidim en la necessitat de donar valor al fruit de casa“. La reflexió arriba en temps de pandèmia, i malgrat tot, aquí hi ha els orígens de La Fita Vins Personals, que s’aniran consolidant l’any 2021 quan es creua amb La Xarmada, on pot començar a fer vi “amb una baixa necessitat d’inversió inicial”. La primera producció surt al mercat amb una producció de 2.500, ara en té set mil i aquest 2023 ja embotellarà vora les deu mil ampolles.
No hi dedica tot el temps que té -o que voldria-, perquè el seu dia a dia el compagina amb l’assessorament i feina d’enòleg en altres cellers com Vins de Foresta o Viladomat-Aragó. Fins i tot troba el temps per aportar coneixement i estratègia a la nova associació VIDA Penedès, creada de la suma de voluntats de joves que, com ell, volen un futur millor pel seu territori d’origen. Amb tot plegat, encara troba temps per cuidar les vinyes de la família, per pensar quins són els productes que vol embotellar i, sobretot, per seguir creixent i aprenent en aquesta professió que “l’apassiona“.
“Tots coneixem la situació del Penedès, i si no canviem alguna cosa, això fa baixada”, lamenta l’enòleg. “El clima ens portarà a anys de sequera, baixes produccions i menys ingressos per al viticultor”, afegeix, si no trobem la manera d’apujar el preu del raïm, es perdran molts viticultors pel camí“. “Hem de donar valor a les vinyes velles, als pagesos de tota la vida; trobar noves estratègies per afrontar la realitat climàtica i si cal, revisar vessants on plantar o els mètodes d’elaboració”, detalla. “Els vins ancestrals, per exemple tenen molt potencial”, etziba. Sap que “venen anys complicats”, però també té clar que de tot plegat “n’aprendrem molt“. Sigui sobre marc de plantacions, sobre el reg… “Incerteses a les quals ens hem d’afrontar i mirar de cara”.
En tot cas, insisteix, tenim molt discurs i hem de “mostrar-lo al món fugint d’egos i d’individualismes“. De fet, VIDA és un dels projectes que se sustenta sobre el concepte del treball col·laboratiu, des de compartir dubtes sobre el treball del dia a dia fins a recomanar-se a distribuïdors que els han de permetre obrir nous mercats. “Fem molta sinergia”, dirà. I “això ho és tot”, dirà, especialment quan senten que encara han de demostrar sovint que saben el que fan malgrat la joventut. “Ens hem de justificar mil cops més que altres persones de més edat”, lamenta, “ens falta veu“, tot i que la força i l’empenta que tenen, tant en Martí com altres viticultors i enòlegs joves, els fan d’altaveu per si mateixos.
I per acabar, un vi…
“El vi que més em defineix és La vinya de la Creu“. Per molts motius, explica el viticultor i enòleg, però sobretot pel significat personal que té. És un macabeu que cull de l’última vinya que es conserva de l’avi Ton de l’any 1974, després que bona part de la finca fos expropiada per a construir-hi l’autopista. “Fa temps vaig dir-li a l’avi: ‘Un dia faré vi d’aquesta vinya‘”, i així ho ha fet. Es tracta d’un macabeu amb un toc de malvasia que passa per damajoana de vidre abans de sortir al mercat. “M’agrada la part tècnica del material, que no és porós, i també el valor de la transparència, perquè el fa un vi sincer i que no amaga res”.
