!–akiadsense–>
Magda Oranich (Barcelona, 1945) és advocada, llicenciada en periodisme i especialitzada en dret de familiar després d’anys en què es va dedicar al dret penal, etapa en què va formar part de la defensa de Juan Paredes Manot, Txiki“>, última persona afusellada del franquisme. Militant de Nacionalistes d’Esquerra, va estar vinculada a Iniciativa per Catalunya i després va ser regidora independent per CiU a l’Ajuntament de Barcelona, on va fer amistar amb Joaquim Forn. També ha sigut de la junta del Barça, en l’època de Joan Laporta. Animalista fervent, va ser un dels principals suports a la ILP Prou per prohibir els toros a Catalunya.
Per a Magda Oranich fer el vermut és sinònim de diumenge. “El cap de setmana vaig poder marxar a Tossa, el meu paradís particular. El temps que fa ara amb el mar… la veritat és que tenim un país preciós. El mar és blau, mediterrani, amb el sol. Poder fer un vermutet allà, amb olives, l’oliva que no falti amb el vermut, és un gran plaer”.
Vostè havia viscut l’època del presos polítics del franquisme…
Ui, i tant! Aquesta setmana precisament vaig anar a la celebració dels 50 anys de l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona, que només va tenir tres promocions. Jo era de la segona, la del 1969. I durant el dinar d’ahir no es parlava d’altra cosa que del dia que vam ajudar a fugir un pres polític durant un examen!
Perdoni?
Sí, sí! A la meva classe hi havia el Xavier Vinader i la Karmele Marchante i molts altres. Vam crear un grup molt sòlid per això del pres polític. Es deia Jonan Querejeta, si no recordo malament. Tothom pensava que era d’ETA, però era carlí.
Per què estava pres?
Durant la dictadura també hi anaven els carlins, a la presó. Era un carlí progre“>, suposo. No l’hi vam preguntar. Va venir a mig examen i em va dir: ‘Me quiero fugar, ayúdadme’“>. I jo li dic al Vinader: ‘Xavier, què fem?’. I el vam ajudar.
Però com ho van fer? Devia anar custodiat per policies…
Em va tocar entretenir els polis. L’Escola Oficial de Periodisme era a la Rambla, a sobre del Cafè Moka, no era un lloc molt adequat per custodiar un pres. La qüestió és que es va escapar. I 50 anys després encara parlem d’aquella fuga, perquè no va ser un incident petit. Estranyament no ens va passar res a nosaltres, per col·laboradors. Però es va escapar el pres i van trigar quatre o cinc dies a trobar-lo. Va tenir temps de veure la família. Sempre va dir que li havia sortit a compte. Llavors no hi havia els vis a vis, i aquells dies va poder estar amb la nòvia.
I 50 anys després, tornem a tenir presos polítics.
Ai, sí!
S’ho hauria imaginat mai?
No. En aquella època jo vaig estudiar periodisme però ja era advocada i portava presos polítics. I vaig reviure una sensació horrorosa que tenia oblidada el primer dia que vaig anar a veure els Jordis a Soto del Real, quan només estaven presos ells, a finals d’octubre del 2017. És que no m’ho podia creure, un altre cop com tants anys enrere! En dictadura ja hi comptaves, que et detindrien, encara que sempre amb l’esperança que Franco moriria, formava part de la lluita antifranquista. Però, en democràcia…
Però creia que l’Estat espanyol arribaria a aquests extrems?
Home, que l’Estat espanyol podia fer coses molt grosses sí que m’ho imaginava. És que per a ells és pitjor el Procés que violar o matar, és al·lucinant. I no han sabut dialogar ni tractar un problema polític des del punt de vista política. A la Soraya se li va acudir judicialitzar-ho i així estem. Ara, admeto que mai vaig pensar estarien tant temps en presó provisional. Van posar-los unes declaracions l’11 de gener i estàvem cabrejats perquè pensàvem això impediria que sortissin per Nadal! I parlo del Nadal del 2017, quan crèiem que seria cosa de dies o setmanes. I ha passat un any i mig!
Pensaven que després de les primeres diligències els deixarien en llibertat provisional?
És que és el procedeix en dret! La presó provisional és una mesura excepcional. Però és que han fet el que no ens imaginàvem, acusar-los de violència. Jo vaig ser el 20-S a la rambla Catalunya, i vam dinar en una de les terrasses, que estaven completament plenes… Era com per Sant Jordi però una mica diferent. I ara ens diuen que allò era violent i que hi havia una rebel·lió!
Quin paper creu que hi tindrà Estrasburg, la gran esperança?
El grau d’indefensió més greu que s’està produint és que no deixen ensenyar els vídeos. El tribunal diu que ja els veuran ells, però no és el mateix. No pots posar el que diu un testiomoni en contradicció amb el que es veu en els vídeos. I el principi de contradicció és fonamental. Jo crec que aquest pot ser un dels punts del Tribunal Europeu de Drets Humans. El TEDH no és un tribunal d’apel·lació, no pot canviar la pena, però pot condemnar l’Estat per les vulneracions de drets. Jo hi tinc confiança, en el TEDH, que ha fet sentències molt bones i és molt independent dels estats. Ara, cal plantejar-hi bé les vulneracions de drets.
Marchena anava amb peus de plom al principi però ara comença a perdre la paciència…
Intenta guardar les formes, però es poden trobar vulneracions. Per exemple, l’altre dia, quan a la fiscal se la va veure dient el mateix que els guàrdies civils en veu baixa, com si ho haguessin assajat i els fes d’apuntadora. Recordem que en el cas Otegi la vulneració va ser que la presidenta del tribunal li va fer una pregunta i ell li va contestar ella va dir “ya me lo imaginaba“>”.
Vostè és incombustible. Ha tingut dues malalties greus i no afluixa.
I un accident molt greu! El 1993. Anava fer una xerrada a Lleida, em van fotre una trompada que em vaig trencar tota. Vaig quedar en cadira de rodes, creien que no tornaria a caminar bé… i mira, ara ja no se’n recorda ningú. I sí, després vaig tenir un càncer i una operació a cor obert. Com que tinc animals i m’agraden molt, penso que tinc set vides com els meus gats (riu)! I que en aquest país hi ha uns metges boníssims, som uns privilegiats.
I amb 73 anys continua treballant. Als advocats els costa jubilar-se…
Tinc la medalla del col·legi! La veritat és que els magistrats i els jutges també poden treballar fins als 72 anys. En aquesta professió trobes gent gran que ha mort al despatx. Jo crec que depèn de les feines. Tenir una activitat intel·lectual i física és important. Jo no em veig jubilada. I ara amb el judici [de l’1-O], tot el meu entorn hi està enganxat, com gran part de la població!
L’ha sorprès?
Quan em van dir que a TV3 estarien tot el dia amb el judici, vaig pensar ‘ui!’. Però de moment té un èxit brutal. La gent ha après dret, m’aturen pel carrer i em fan preguntes tècniques
Una altra faceta de la seva trajectòria ha sigut la política. Va ser d’Iniciativa com a independent i després regidora de CiU com a independent. Una mobilitat que ara és corrent, hi ha molts independents en les pròximes municipals i molts venen d’altres formacions…
Sí, venia de Nacionalistes d’Esquerra, vaig estar amb Iniciativa com a independent i després vaig ser regidora per CiU, i d’aquí ve la meva amistat Quim Forn. Vuit anys al grup municipal amb ell, i ara em dol molt veure’l a la presó…
Què li sembla que encapçali la llista?
Que els presos encapçalin llistes, uns i altres, em sembla bé perquè és un reconeixement, que se’ls recordi. No em deixa viure la possibilitat que els oblidem. I no és un tema d’aconseguir vots amb el seu nom, sinó de reconeixement, perquè segueixen sent els representants legítims de la població que els va votar.
A les eleccions municipals del 26-M hi ha més candidatures que mai. Quin és el seu pronòstic?
Tot és tan estrany que no m’atreviria a dir-t’ho. Estic absolutament en contra que es digui que tot és entre Manuel Valls i Ada Colau. Ara, crec que ningú podrà governar amb comoditat. Cal tenir en compte que les municipals quan no hi ha acord surt alcalde el cap de la llista més votada. Això fa una mica de por, però crec que ara, quan es comenci a moure tot, canviaran les perspectives. A Junts per Catalunya s’hi ha afegit el Ferran Mascarell i l’Elsa Artadi la trobo d’una intel·ligència molt gran. També s’ha de veure quina influència tindrà el Quim Forn de cap de llista. Del món independentista em dol que no hi hagi més unitat.
Creu que a l’Ajuntament de Barcelona haurien d’anar junts?
M’agradaria que anessin junts a tot arreu. Ara, si per separat es podrà tenir més o menys, no ho sé. Crec que les enquestes ja no ens serveixen. De fet, en es municipals del 2015 no sabíem que guanyaria Colau.
Fins a quin punt les eleccions generals i el judici influiran en les municipals?
Està tot barrejat. Diuen que s’ha de treure el llaç groc perquè és propaganda electoral, però hem d’aguantar el secretari general d’un partit, de Vox, cada dia al judici Això com es menja? Què hi fot Vox en aquest judici? És legal, però l’acusació popular es va crear perquè no tot fos cosa dels grans poders, i ara s’ha prostituit. Com va passar amb Manos Limpias.
Què li sembla que l’Ajuntament tragués els llaços grocs de seguida quan ho va demanar la Junta Electoral, sense oposar resistència?
L’Ajuntament sempre obeïx més. El que em sembla increïble és que es fiquin en això. Ciutadans hi disfruta. Em sembla una vergonya, un horror que els facin treure i aquesta obsessió amb els llaços grocs. A més, l’origen no és dels nostres presos, és dels Estats Units, relacionat amb un soldat que tornava a casa i que la xicota l’esperava amb llaços grocs en un arbre, com a senyal que no l’havia oblidat.
L’alcaldessa diu que hi ha el propòsit de fer-los caure del govern…
El seu mèrit és que ha aconseguit aguantar tenint tan pocs regidors i sense pactar ningú. Bé, va pactar amb el PSC i s’hi va barallar. Però crec que ara cal un gir. Barcelona estava ben governada de sempre, no només amb Xavier Trias, sinó des de Pasqual Maragall. Per això fins ara ha funcionat sola, però les conseqüències de decisions d’aquest mandat les patirà el pròxim govern. La ciutat s’arruïnarà amb indemnitzacions. Ja s’ha perdut el cas de les Glòries. No vull dir que tot s’hagi fet malament, però hi ha qüestions que són jurídiques, si hi ha un contracte s’ha de complir, no tot són els gestos. Ara jo no voldria carregar-me la Colau. Però tinc clar que cal algú que conegui la ciutat i el país. Per descomptat, ningú de l’estranger com el de França.
Que l’independentisme estigui tan present en aquestes eleccions és polèmic. Ernest Maragall diu que no és bo.
És inevitable. L’independentisme és aquí. Tenim els presos. No parlar d’això és inútil. I des de la meva perspectiva ideològica, crec que és bàsic tenir un Ajuntament que doni suport al procés. Quan hi havia Xavier Trias es va donar, i després s’ha donat en el tema de drets humans, però ha faltat la resta de suport.
Els barcelonins no independentistes dirien que no se’ls fiqui en això.
Doncs a mi que no em fiquin en l’unionisme! Tots els governs del món, en democràcia, intenten governar per a tots però són escollits per la gent que els ha votat per una ideologia concreta. No hi pot haver privilegis i el serveis han de ser correctes per a tothom. Però l’actitud política d’un govern depèn dels ciutadans l’han votat. Governar per a tothom vol dir això, sanitat per a tothom, ensenyament per a tothom però el català com a llengua vehicular. Això no ho volem tots? Bé, ho vol la majoria i no oprimeix la minoria, que també té els seus drets respectats.
No l’han temptat per tornar a la política?
Siiií! (Fa un gest com per restar-hi importància).
Aquesta vegada també?
I tant. Jo dono suport, per exemple anant al final d’una llista, sempre que m’ho han demanat. Però la meva manera de fer política des de sempre ha estat defensant els drets humans. Em vaig començar polítitzar i radicalitzar de veritat defensant els presos polítics, aquest ha sigut el meu terreny.
