Un cep no fa una vinya i una vinya no fa un paisatge, sinó que el paisatge el conforma un conjunt d’elements de la natura que l’un amb l’altre, al llarg del temps, convergeixen i s’interrelacionen entre ells simbiòticament. Però quan un d’aquests múltiples elements s’afebleix, normalment per l’atziaga i pertorbadora mà de l’home, tot es trastoca i es distorsiona. Per tant, només existeix una manera perquè la vinya esdevingui paisatge: tenir cura de tot el que l’envolta, sense deixar-nos res al marge. I, sobretot, procurant adaptar-nos i intentant que el que toquem ho féssim pensant en l’esdevenidor perquè, quan ja no hi siguem, algú pugui dir: “Els meus ancestres sabien com tractar la terra”.
Ara d’aquest paisatge en diuen ecosistema i d’aquesta manera de fer, sostenibilitat; tecnicismes absolutament desconeguts pels nostres avis. Però només es tractava d’amor a la terra, entesa aquesta en la seva màxima extensió, no només per la mida del teu tros, sigui petit o gran. I la terra sempre és agraïda. Al final, reculls els seus fruits.
L’Anna Espelt ho sap ben bé, perquè les seves vinyes estan envoltades de tres parcs naturals a les comarques de Girona, el paratge natural de l’Albera, el Cap de Creus i els Aiguamolls de l’Empordà. Potser es tracta d’un fet definidor, sens dubte, però segur que en un altre lloc de Catalunya l’Anna tindria el mateix mirament, la mateixa actitud cap al seu preat terròs: les finques Mar Marés, Rabós, Pau i Vilajüiga.
No s’absté de confessar que és una enamorada de l’Empordà i sobretot de Mar Marès, des d’on s’albira una enlluernadora vista del Cap de Creus. I aquest enamorament el trasllada a la feina, el què li ha valgut obtenir el Premi Vinari al Millor Projecte Ecològic, patrocinat per Nissan. Com s’argumentava en el lliurament del guardó: “Espelt Viticultors han sabut fer de la sostenibilitat el pilar central del seu projecte, amb una viticultura ecològica i regenerativa que protegeix el paisatge, redueix l’impacte ambiental i afavoreix la biodiversitat”.
I tot això en què consisteix? L’amor hi fa, però no és suficient. També es requereixen amplis coneixements tècnics -l’Anna és biòloga i enòloga-, deixar-se assessorar i pensar en un tot no fragmentat. És a dir, una visió àmplia, de 360 graus, de tot el que tens entre mans. Per aquest motiu, quan la família va adquirir Mar Marés -potser la joia de la corona- l’Anna es va posar en contacte amb els tècnics del parc natural per tal que tota intervenció humana tingués el mínim impacte possible, en la fauna, en la biodiversitat o en les restes prehistòriques. I fins i tot, una manera de treballar perquè els devastadors incendis d’antany no revifessin de nou.
Potser el nom que ho defineix millor és el paisatge en mosaic, com un mandala de sorra de diferents colors impregnat d’harmonia. És a dir, un conjunt de cultius, pastures, boscos, matolls, restes del passat o zones buides, resultat de la combinada acció de la mateixa natura i de l’home. Però sense alterar-se mútuament perquè l’ecosistema esdevingui resilient.
“Tot el que fem té un sentit, i és el d’anar més enllà, no quedar-nos només amb la vinya sinó tenir cura conscientment de tot el que l’envolta. La viticultura és una manera de cuidar la terra, no de manllevar-la”, afirma l’Anna. Per tant, no entreveu cap més sortida que el fet de treballar en ecològic “perquè són les condicions adequades. En altres cultius potser és més difícil, però amb la vinya no hi ha cap raó per no fer-ho”.
Aquesta visió la va dur també a tenir consciència des de ben jove dels efectes del canvi climàtic. Per això, van decidir plantar no només varietats de raïm autòctones (garnatxa, carinyena, macabeu, moscat i monestrell) sinó també adaptades a climes més càlids. “Per aconseguir vins excel·lents”, afegeix, “vàrem de tornar a la muntanya i a plantar varietats locals, el què ens dona vins amb molta més identitat”.
El problema va venir després ja que, tot i la previsió, el canvi climàtic ha estat més accelerat de què hom es pensava, per exemple amb l’arribada de sequeres perllongades, gelades en èpoques i en llocs gens habituals i una variabilitat insospitable, ni en la seva freqüència ni tampoc en la seva magnitud.
I si bé, malgrat aquesta mutabilitat, no existeixen normes escrites i ningú neix amb un llibre d’instruccions sota el braç, l’Anna Espelt admet que “tenim la possibilitat de provar coses per millorar el que estem fent”. D’aquí que també busquin experiències i possibles solucions arreu, com ara Austràlia, per extrapolar-les a l’Empordà.
Tots aquests coneixements s’han fet realitat en uns vins amb caràcter i que van millorant cada any a còpia d’experimentar i descobrir, tot barrejat amb unes dosis d’intuïció. No és estrany, per tant, que ara el nou repte passi per elaborar vins de guarda amb varietats blanques. Es tracta, com assegura l’Anna, “d’investigar per saber qui som”.
