!–akiadsense–>
El coronavirus fa estralls i no discrimina, i aquest dilluns va acabat amb la vida de Miquel Àngel Vaquer, de Casa Mariol, de 36 anys.Tercera generació d’aquest celler de Batea a la DO Terra Alta, l’any 2012 amb el seus germans, Josep Maria i Marta, va decidir capgirar l’estratègia de l’empresa familiar.
D’una banda va ser capaç d’acostar el vi al gran públic traient-li la pàtina de producte elitista, i d’una altra, amb el vermut, va modernitzar un producte, en certa manera menystingut, donant-li una nova entitat. I tot plegat ho va fer amb la comunicació.
Quan molt poca gent del sector del vi parlava de l’storytelling, Miquel Àngel Vaquer reivindicava que “s’havia de vendre un discurs”. Format en audiovisuals i expert en màrqueting gastronòmic, Vaquer havia fet de guionista de televisió a Mediapro, El Terrat i Gestmusic, però va decidir tancar aquesta etapa per posar-se al capdavant de la direcció comercial del celler familiar.
!–akiadsense–>
A Casa Mariol s’havia fet sempre vermut però no va ser fins l’any 2012 que es va començar a embotellar, i com ell mateix argumentava “el vam voler explicar d’una altra manera”. Va ser quan van sortir al mercat unes ampolles amb etiquetes serigrafiades, amb un disseny molt modern que trencava amb la tradició estètica vermutera catalana.
Vaquer, en declaracions a Vadevi, reivindicava que “l’hora del vermut és la nostra festa diürna” i afegia que “el vermut és un catalitzador de bon rollo”. Es treia mèrits i assegurava que “el vermut és el mateix de sempre, és el que feia la meva família. Nosaltres no hem modernitzat res. La cosa és que ara els joves s’hi acosten quan durant anys no en volien saber res”, unes declaracions que feia l’any 2016 en la quarta edició del Ball del Vermut. Un dels esdeveniments que va aconseguir que, una festa amb música d’envelat i de caràcter familiar, es convertís en un esdeveniment “hipster”.
En aquest sentit també hi va tenir a veure que obrissin un bar de vermut a Barcelona. La revifada va ser tanta que, juntament amb altres locals de la ciutat que també havien apostat fort pel vermut tradicional, va fer que fins i tot el Financial Times l’any 2013 hi dediqués un reportatge.
!–akiadsense–>
Però més enllà de la imatge i del discurs, el vermut de Casa Mariol va aconseguir una plata als Premis Vinari dels Vermuts Catalans 2016, un concurs en el qual el jurat tasta totalment a cegues. En aquell moment, Miquel Àngel Vaquer explicava la il·lusió que li feia haver rebut el premi i que el que havien intentat era “connectar el vermut amb les noves generacions i explicar els beneficis del vermut a nous consumidors. El producte no l’hem modernitzat, perquè és el que és i ens agrada tal com és, però sí que hem fet un exercici d’apropar-lo a la gent més jove. I si això és modernitzar-lo, doncs sí”.
Amb aquesta voluntat i just un any abans, amb els periodistes Josep Sucarrats i Sergi Martín, va escriure el llibre Teoria i pràctica del vermut“>, un dels primers que es van publicar a l’inici d’aquesta nova etapa d’or d’aquesta beguda d’aperitiu.
Pel que fa als vins de Casa Mariol, la influència de Vaquer i els seus germans va ser determinant per revolucionar el món de les etiquetes del vi català. Van sortir al mercat vins monovarietals de la DO Terra Alta amb unes etiquetes de colors llampants i que es definien precisament pel nom de la varietat. Uns vins que hores d’ara han entrat molt fort especialment entre el públic més jove, una de les assignatures pendents del sector.
Ell mateix explicava en una entrevista a TV3 que el que havien fet era buscar “una nova experiència amb el vi”. Afegia que “la nostra imatge explica que som honestos, que som una família sense massa tonteries i històries, que són vins que et parlen de tu a tu, que mostren que són vins no massa pretensiosos, assequibles. Si això és el que veu la gent, l’objectiu de comunicació s’ha aconseguit”.
!–akiadsense–>
Però la creativitat de Miquel Àngel Vaquer anava molt més enllà. En els darrers temps, però sense desvincular-se, havia passat a un segon pla a l’empresa familiar per explorar altres camps sempre amb la comunicació com a pal de paller. Un dels seus últims projectes era El Taco (Viviente). Recuperant els antics almanacs de fulla diària va presenter l’any 2019 un calendari que enlloc d’explicar per cada dia de l’any dades astronòmiques o el sant del dia hi incorporava petits fragments literaris. Vaquer assegurava que “no es tracta de curiositats, d’inspiració ni molt menys d’autoajuda, són un o dos minuts de bona literature dosificada dia a dia”.
