Joan i Josep Anguera en un moment de la presentació a Monvínic. Foto: Joan Nebot">

El celler Joan d’Anguera (DO Montsant) ha presentat els seus vins a l’establiment barceloní Monvínic, amb presència de sommeliers, premsa especialitzada i altres prescriptors de vins.

No s’ha tractat de presentar un nou vi en concret ni les noves anyades, sinó una cosa molt més important: la nova forma d’entendre i elaborar els seus vins, després d’anys de llaurar-se una sòlida reputació, primer encara dins l’antiga subzona Falset de la DO Tarragona, que el 2001 va donar pas a l’actual DO Montsant.

I és que si, justament, fa uns anys lluïen amb orgull que van ser un dels primers cellers de l’indret per apostar per la introducció d’algunes varietats de raïm foranes com el cabernet sauvignon, però especialment, de la sirà, ara han tornat a donar tot el protagonisme a les varietats autòctones, la garnatxa i la carinyena.

Però no es tracta d’un simple retorn a les varietats tradicionals amb les quals havien treballat les sis generacions de viticultors que els precedeixen, sinó de recuperar també l’estil dels vins i una forma respectuosa de treballar les vinyes.

Així, el 2008 comencen a conrear les vinyes de forma biodinàmica, considerant el territori: terrer, vinyes, fauna i flora, com un conjunt al que la mà de l’home només ha d’ajudar a trobar l’equilibri. El resultat inicial va ser desastrós, el 2009 van patir totes les plagues imaginables i van perdre prop del 40% de la collita. Això, lluny de desanimar els germans Joan i Josep, els va fer entendre com de desequilibrades tenien les vinyes i els va esperonar a seguir aquest camí, sempre amb el suport i els consells de Joan València, el seu distribuïdor a través de l’empresa Cuvée 3000.

Segons van explicar els germans: “les varietats foranes, especialment la sirà, s’imposa al terrer. Sempre tens les característiques de la sirà per damunt del sòl o el clima. Per això hem tornat a les varietats autòctones, molt més transparents i que deixen expresar-se al territori”. També defugen de les altes maduracions i llargues maceracions que porten a fer vins més durs, potents i concentrats. “Són vins excessius, forts”. “La garnatxa té poc color, així que nosaltres deixem que els vins d’aquesta varietat tinguin poc color”. “És el seu color natural”, expliquen.

Els vins que s’han pogut tastar han estat:

-Finca l’Argatà 1997. “Elaborat encara pel nostre pare al vell estil” és un vi que malgrat el pas dels anys encara conserva fescor sense per això tenir una acidesa excessiva. El color està clarament evolucionat cap als tons teula i marró, amb el voraviu ataronjat. Les aromes són decadents, oxidatives i de vi ranci, però tot i això, encara conserva notes de fruita seca, que no confitada. A la boca és delicat, fi i elegant.

-Finca l’Argatà 2006. És el més potent intens i concentrat de la història del celler. A partir d’aquesta anyada inicien al canvi de tendència cap a la cerca de finor i l’elegància. És, efectivament, un vi dur i potent, amb un punt astringent malgrat el pas dels anys. Les aromes són de fruita molt madura i també amb tons de torrat de la fusta. Tot i això, és un gran exponent dels vins d’aquest estil i encara li queda força vida per endavant.

-Finca l’Argatà 2013. Ja plenament integrat en l’actual estil del celler i també el primer Argatà 100% garnatxa. És de color roig pàl·lid i transparent. A les aromes hi destaca la fruita vermella fresca, xiclet de maduixa àcida, cireres, síndria. Encara no ha acabat la criança, i potser per això a la boca encara té un punt de verdor aspre, tot i la lleugeresa del cos, que pot arribar a ser excessiva i resultar un vi prim, malgrat l’alta elegància.

També es s’ha tastat l’Altarroses 2013, un altre monovarietal de garnatxa, en aquest cas procedents de diverses vinyes de la finca. És també un vi amb poc color, i d’aromes fresques, en aquest cas més intranscendents que l’Argatà. Les aromes són de te vermell i de magrana. És un vi fresc, poc agressiu, però també, amb només un parell de setmanes a l’ampolla, un punt desdibuixat, un tret que de ben segur es corregirà amb més temps d’ampolla.

L’Hostal 2012 és un monovarietal de carinyena, al qual li falten encara mesos de bóta per considerar-se un vi acabat. És un vi de color intens, fosc i cobert. No té les notes florals de les millors carinyenes, de fet al nas és poc expressiu i només s’expressa amb algunes notes de pedra foguera. A la boca és rústec. Caldrà esperar a tastar-lo un cop acabat per poder opinar.

I per acabar la sessió, s’ha pogut tastar el vi dolç de la casa, el d’Or. És una garnatxa dolça de raïm sobremadurat fins als 20-21 graus d’alcohol provables, al que s’atura la fermentació naturalment un cop s’arriba als 16,5º Alc. quan encara li queden uns 70-80 grams de sucre residual.

La criança és oxidativa i la fa en una bóta de castanyer amb mares centenàries que la família ha conservat de generació en generació i que és el que li dóna el caràcter.

Les aromes són de vi ranci, de fruita confitada, de pega-dolça i de pa torrat, d’una complexitat extraordinària. A la boca és fresc, amb la dolçor ben equilibrada per l’acidesa.

Tot plegat, una mostra d’honestedat en reconèixer públicament el que des del celler es consideren errors passats; i una gran dosi de valentia al buscar una nova identitat per als seus vins, que potser encara necessiten un temps per acabar de trobar l’equilibri entre la finor i l’elegància varietal; i la força d’un territori dur i mediterrani.

Els vins tastats a la presentació, Finca l’Argatà 1997, 2006, 2013. Altaroses 2013, Hostal 2012 i el dolç d’Or">

Nou comentari