!–akiadsense–>
Eva Arderius (Castellar del Vallès, 1979) és una de les cares més conegudes de Betevé“>, on dirigeix i presenta el Bàsics BTV“>. Amb gairebé 20 anys d’experiència a la televisió local barcelonina, ha vist passar quatre alcaldies per la plaça Sant Jaume i ha cobert incomptables crisis polítiques i socials. Per això, enmig de la voràgine i el debat sobre si Barcelona viu una crisi de seguretat, val la pena conversar amb algú que les ha vist de tots els colors. I ho fem prenent un vermut Miró al bar Casa Dorita, un clàssic de Sant Antoni, barri que coneix de dalt a baix perquè hi ha viscut molts anys. I es nota. Només entrar per la porta, l’encarregada del bar la reconeix i la saluda. “Venia molt sovint a esmorzar, fan uns entrepans de pernil boníssims”, confessa abans d’entrar en matèria.
L’Eva Arderius té una relació especial amb l’hora del vermut perquè la transporta a la seva infantesa: “Quan penso en el vermut, penso en casa dels meus pares. El vermut sempre era una cosa bona perquè volia dir que era diumenge i després venia un bon dinar”. Fer el vermut és una tradició molt arrelada a Catalunya que sempre presagia coses bones, assegura. “Els meus pares sempre han sigut de fer el vermut i això és sinònim de festa. El vermut em genera bons rècords i bon rotllo. I ara de tant en tant en faig amb els amics i em passa el mateix: ho associo a relax, al sol i a les terrasses”.
Anem al gra: hi ha una crisi d’inseguretat a Barcelona?
No és tan important el nom que se li vulgui posar com el fet que els barcelonins ara mateix ens sentim més insegurs que fa uns mesos. És evident que passa alguna cosa. Seria un error minimitzar la situació o treure-li importància perquè en el moment en què els barcelonins prenen més precaucions del normal per agafar el metro o miren de reüll al seu veí, comença a haver-hi problemes de convivència, racisme i brots xenòfobs. No ens hem d’encallar en el nom. Hi ha un problema de seguretat i cal prendre mesures. El govern municipal ho hauria de reconèixer i posar-hi remei.
La resposta per ara han estat batudes i operacions policials amb molta publicitat. Estem davant d’una batalla de relats?
La situació actual és conseqüència de tot el que no s’ha fet fins ara. Alguna cosa s’ha fet malament. Fa molt temps que els educadors socials alerten que tenir menors dormin a plaça Catalunya sense els recursos necessaris és una bomba de rellotgeria, per exemple. En el seu moment no es van prendre les mesures socials i policials que calia i ara n’estem pagant les conseqüències. És necessari fer alguna cosa, però no sé si aquestes mesures són les més adequades. Les batudes policials segurament s’han de fer, però no seran la solució.
Per tant estem davant d’un conflicte que costarà d’arreglar…
El més probable és que no s’arregli ni amb uns mesos ni amb un any com assegura el nou tinent d’alcaldia de Seguretat. S’ha perdut la sensació de seguretat que teníem fa uns mesos o uns anys i costarà recuperar-la. El que més costarà és que els ciutadans que ara se senten més insegurs, ja sigui perquè en parlem més als mitjans o per altres causes, es tornin a sentir igual de segurs. L’anterior govern no es trobava del tot còmode amb el relat policial i no va saber interpretar bé les alertes que hi havia.
Els mitjans de comunicació estem contribuint a generar alarmisme publicant notícies de fets que abans no tenien tan interès mediàtic?
Aquests dies se’n parla molt i tinc molts dubtes. Fins i tot com a barcelonina penso si estic més suggestionada de veure coses que abans potser no tenien tanta rellevància. Els mitjans sempre hem d’estar oberts a l’autocrítica i és important que ens fem aquesta pregunta sovint per corregir les coses que calgui, però en aquest cas la força del relat no han sigut els mitjans. Qui ha portat la davantera han sigut els veïns que cada dia es troben amb aquests delictes.
Les xarxes socials són un altaveu poderós pels successos…
Els mitjans hem anat a remolc de molts comptes de Twitter que denuncien robatoris i agressions, que ho graven en vídeo i ho pengen a Internet. Al final quan fas notícies sobre un tema és una manera de pressionar els governs perquè donin resposta a una problemàtica concreta. Una altra cosa és que no m’agradi com es plantegen certes notícies o l’enfocament que es pot donar a una informació concreta.
L’altre gran tema candent és el turisme. A Barcelona està condemnada a ser un parc temàtic?
En alguns punts ja ho som. Una de les millors coses que ha fet el govern d’Ada Colau és posar el focus en els perjudicis que genera un turisme descontrolat. Ara gairebé cap partit polític està a favor de seguir alimentant el model turístic que tenia Barcelona. Ja no es percep tant com un benefici sinó com un problema. La ciutat està molt al límit i en algunes zones els turistes tenen més pes que els veïns.
Els barcelonins tenen motius per estar emprenyats?
Els barcelonins se senten expulsats i fa molta pena. A l’estiu ja no passes per segons quins barris perquè no t’hi sents a gust, molesten les aglomeracions i els veïns han de conviure amb pisos turístics il·legals on les festes són constants. Hi ha hagut un augment desmesurat dels preus del lloguer. Segurament és el problema més greu que tenim ara mateix. Si els bars de tota la vida s’acaben enfocant al turisme, els preus pugen i els veïns es queden sense poder gaudir-los. Si governés, la ciutat seria una de les coses que més em preocuparia.
És possible trobar un equilibri?
No sóc gaire optimista. Tens aerolínies de baix cost que continuen abocant turistes a la ciutat, desenes de creuers que segueixen venint. No n’hi ha prou amb regular els allotjaments turístics. Potser s’hauran de prendre mesures més dràstiques i regular més els creuers, per exemple, o reflexionar sobre si volem tants apartaments turístics legals. Són una molèstia per a les comunitats de veïns i amb la necessitat que tenim d’habitatge no ens podem permetre perdre ni un sol pis.
Queda clar que el nou govern municipal tindrà feina. Com vas viure la campanya electoral?
Tenia moltes ganes de cobrir aquesta campanya electoral pel perfil dels candidats, era un moment decisiu i hi havia un context complicat amb Colau jugant-se la reelecció. També hi havia Manuel Valls i Josep Bou. És una de les campanyes més interessants que he fet mai. A Betevé ens va anar molt bé perquès es va fer una bona cobertura, hi havia molt interès i com a mitjà públic va ser un repte. M’ho vaig passar molt bé. Els candidats segurament no tant (riu).
Aquesta vegada les negociacions postelectorals han estat més trepidants que la mateixa campanya…
Si la campanya va ser interessant, les negociacions posteriors ho van ser encara més. Ningú s’esperava el que va passar. L’empat tècnic entre ERC i BComú va ser molt bèstia, però el que va venir després ens va descol·locar a tots. Tothom em preguntava: què passarà? I jo no en tenia ni idea. Els primers dies parlaves amb alguns polítics i deien que Colau mai acceptaria els vots de Valls. I després va acabar passant. Està per veure quines derivades tindran aquests pactes durant el mandat, que ha començat de manera estranya i tensa. Aviam com acaba.
A l’horitzó hi ha una repetició de les eleccions estatals i quan es publiqui la sentència també hi podria haver eleccions al Parlament. Un nou període electoral pot entorpir l’acció del govern municipal?
L’avantatge o desavantatge d’un Ajuntament és que no es poden repetir les eleccions i per tant s’haurà de governar i prendre mesures, però la política municipal fa molts anys que pateix el context polític general. Si hi ha noves eleccions, afectarà. Els partits es tensionen i encara que intentin mantenir-se a dins d’una certa bombolla no podran aïllar-se del tot. També és veritat que la dinàmica municipal es basa en pactes cara a cara i s’han de tirar endavant moltes coses, tot i que el nou govern no ho tindrà fàcil per trobar aliats.
Després de tota una vida a Betevé, què creus que aporten els mitjans locals que no poden donar els generalistes?
A vegades es tracta la premsa local com si fos de segona i cal reivindicar-la. El que passa a una ciutat i el que explica la premsa local, que trepitja la ciutat i parla amb els veïns, és molt important. Durant un temps potser va decaure una mica l’interès, però ara torna a estar al centre, potser també una mica gràcies a l’efecte Colau. Quan els mitjans generalistes parlen d’alguna cosa sembla que hagin descobert un nou món i normalment la premsa local ja ho ha explicat abans. És la primera línia de denúncia. Al Bàsics BTV“> sempre intentem parlar amb gent que no surt a altres mitjans.
Quina és l’entrevista més complicada que has fet?
No en puc dir cap en concret. Hi ha vegades que costa quan entrevistes una persona que no està acostumada a parlar en públic o a la televisió i saps que té una cosa interessant a explicar, però no té les eines per fer-ho. Si hagués de triar-ne alguna, la primera entrevista amb Manuel Valls va ser complicada perquè no el coneixia i ell és una persona amb un posat distant, tot i que després va anar bé. Les que més em costen són les que notes que no t’estan dient la veritat i per molt que insisteixes no et diuen tot el que saben.
Dels nous regidors que han passat pel teu programa, quin és el que t’ha sorprès més?
Josep Bou, sense cap mena de dubte. Per la seva manera de parlar i respondre les preguntes. Ho fa amb una sinceritat a la qual no estem gaire acostumats. Quan t’explica com si res que ell volia fitxar per Ciutadans però que al final va anar amb les llistes del PP perquè li van oferir entrar et deixa descol·locada. Té una espontaneïtat i una manera de parlar que poc habituals en política.
A qui t’hauria agradat entrevistar que no hagis pogut?
Moltes, però una que sí que m’hauria agradat fer és al Quim Forn. Les últimes han sigut per carta. M’hauria agradat poder-lo entrevistar durant la campanya, com a la resta de caps de llista. Durant la seva època de regidor el vaig entrevistar moltes vegades i m’agradaria tornar-ho a fer també perquè això voldria dir que no està a la presó.
!–akiadsense–>
Ets de Castellar del Vallès, però fa molts anys que vius a l’Eixample: primer a Sant Antoni i ara a l’Esquerra de l’Eixample, tot i que igualment molt a prop del mercat. Com has viscut la transformació del barri?
Al començament veia que el barri estava quedant molt bé, però després t’adones que a Barcelona les grans transformacions provoquen pànic als veïns perquè temen pels seus pisos i el seu entorn. El mercat ha quedat preciós i els entorns són fantàstics, però cada vegada hi ha menys veïns. Al carrer Parlament, on vaig viure un temps, han canviat els locals de tota la vida i et sap greu perquè és un barri amb molta gent gran, que te la trobes pel carrer i pateixes. L’augment dels preus del lloguer és una bogeria i no hi ha pisos disponibles. Em fa molta ràbia i molta pena.
Com vas acabar a Sant Antoni?
Quan vaig arribar a Barcelona, el meu primer pis estava al carrer Sibelius, al costat de la Meridiana. Els meus pares no entenien com podia viure en un pis al costat de tants cotxes (riu). Tenia una amiga que vivia al carrer Parlament i de tant anar a casa seva em va agradar el barri i quan vaig tenir l’oportunitat m’hi vaig mudar. Després he canviat diverses vegades de pis, però sempre per aquesta zona. Tothom es coneix, pots anar a peu a tot arreu. Si fos turista, m’encantaria viure al carrer Parlament, però no s’adonen que darrere d’això hi ha veïns que han de deixar casa seva.
Amb tantes mudances pel barri deus haver viscut el boom dels preus en primera persona.
T’ho acabes trobant. Un dia la PAH va organitzar una protesta dos blocs més avall d’on vivia jo perquè volien desnonar uns veïns que no podien pagar els preus que els demanaven després de reformar l’edifici. Era al costat de casa meva! També ho veus a les botigues. Cada vegada que veus una reforma, pateixes. S’ha de buscar alguna manera de congelar els preus del lloguer i controlar el mercat abans de fer la millora. Sinó els veïns s’empassen totes les obres i quan per fi s’acaben i està tot maco han de marxar. Sant Antoni m’encanta però em preocupa molt. Si deixen de viure-hi veïns, Sant Antoni s’haurà acabat.
