“Amb els vins ens passa exactament el mateix que amb el procés. Tenim un problema d’autoestima, no som conscients del poder que tenim, i sovint ens valoren més a fora que a casa nostra nosaltres mateixos. Un dia, els que ara fem de polítics al Parlament o al Govern, posarem un mirall a la gent del carrer perquè siguin conscients que ells van davant i que nosaltres només som un reflex que es veu al darrere”. Amb aquesta consideració prèvia, en Lluís Llach (Girona, 1948) pren posicions per parlar de vi català i país, com a copropietari del celler Vall Llach de Porrera (DOQ Priorat), però també com a activista, ara en format de diputat de JxSí i de president de la comissió d’estudi del Procés Constituent del Parlament.
– El vi català no s’estima prou a ell mateix, aleshores?
– Jo diria que el sector no s’estima prou, però tampoc no l’estimem prou els catalans. Estem acomplexats! Si no, com s’explica que tinguem vins de projecció internacional i una dotzena de DO totes excel·lents, però que a casa nostra el vi més consumit no sigui català i que molts restaurants d’un cert nivell no tinguin una bona carta de vins del país? No som conscients de la grandesa d’aquest sector, de la feina que fan els cellers i de la riquesa que dóna el vi al país en tots els sentits. Com els independentistes que omplen els carrers de forma massiva, fent una autèntica revolució en els processos democràtics d’autodeterminació, el vi català té un problema d’autoestima. No s’ho creu.
– Les pautes de consum de vi a Catalunya encara són una excepció, en cap altre territori productor es consumeixen més vins forans que autòctons. La decisió final la té el consumidor català…
– Bé, és que després de parlar amb molta gent te n’adones que s’ha creat una llegenda estúpida, i sobretot falsa, al voltant del vi català, que serveix d’excusa quan demanes a algú per què no consumeix vi català. Et diuen que són cars! Mentida! Qualsevol Rioja, amb tot el meu respecte per aquests vins, té el mateix preu o fins i tot més car. El que passa és que en segons quins entorns es pensen que prendre un Rioja fa goig, i un vi del Priorat o de l’Empordà és per als no entesos. Però no diuen això els rànquings internacionals, ni les cartes de vins de restaurants de prestigi mundial.
– De fet, el celler Vall Llach va ser considerat un dels 250 millors cellers del món segons la revista nord-americana Wine Spectator el 2011, entre d’altres reconeixements. I com Vall Llach, d’altres cellers i vins catalans. Què més ens cal, per tenir més autoestima?
– És terrible, perquè tenim vins de moltes DO catalanes escampats per les cartes de restaurants del món i ocupem els millors llocs en tots els rànquings mundials, i fins tot espanyols. Però no ens en sortim a casa. Mireu, Vall Llach exporta gairebé tota la seva producció als Estats Units, Alemanya, Itàlia, Suïssa i Àustria, i només un petita part de les ampolles van a Catalunya. No és normal, tenim un mercat interior que podria absorbir bona part de la producció, i en canvi, som residuals! Però escolteu, a mi personalment, i per una raó que no té res a veure amb el vi, ja em va bé exportar gairebé tota la producció, perquè quan vaig endinsar-me en aquest món, una de les meves obsessions era no fer un vi d’autor, en aquest cas de cantautor, sinó un vi del Priorat de la més alta qualitat possible.
– No li sap greu, que els seus vins no tinguin sortida al seu país?
– Sí, és clar. Però sobretot, és una qüestió de vergonya.
– En quin sentit?
– M’avergonyeix que gent que ve del Japó o dels Estats Units a veure el meu celler, o el d’altres companys, em pregunti per què quan van a un restaurant de Barcelona d’una certa categoria no troben vins del Priorat. Els sembla del tot incomprensible i ridícul que a casa nostra no estimem i valorem el nostre vi.
Foto: Jordi Borràs
– Què els respon?
– No sé ben bé què dir-los, més enllà que som uns babaus i que tenim un problema greu d’autoestima. Amb tot, els explico que la situació d’ara respecte a la de fa pocs anys és força millor. El consum de vi català va creixent, però sembla que encara no tenim prou prestigi com per aparèixer a la carta de tots els restaurants de Barcelona… Hem de revertir aquesta absurditat, i en aquest sentit, em sembla una iniciativa magnífica els Premis Vinari, perquè ens mesurem entre nosaltres, però sobretot perquè, com a mínim un cop l’any, ens adonem que fem vins excel·lents i tenim una mica més d’autoestima. Un reconeixement a casa teva també és necessari.
– Fent vins també es fa país. Hem explorat prou aquest recurs?
– No, sens dubte aquí també tenim un problema d’autoestima. L’activitat vitivinícola és importantíssima per reequilibrar el territori. I de fet, són precisament les comarques més empobrides les que tenen més potencial per créixer. Calen bones lleis per protegir el sector vitivinícola, perquè alhora estaràs potenciant que les comarques trobin una manera d’estabilitzar la seva activitat econòmica. Però, i ho dic amb tota la prudència del món, tinc la sensació que massa sovint, més que analitzar les qualitats essencials de cada comarca, s’han fet polítiques generalistes, de vegades per interessos oligopolístics que no tenen res a veure amb les necessitats del territori. Ai, perdó, que ara faig de polític!
– Faci, faci.
– Tenim un potencial bestial que va molt més enllà dels cellers, parlem d’enoturisme, de prestigi internacional de la marca Catalunya, de paisatge i sostenibilitat, de país equilibrat i més just. Mireu, els millors restaurants i els millors sommeliers de Nova York coneixen el Priorat! Saben que és una comarca, no sé si saben que és al sud de Catalunya o al nord d’Espanya, és igual, però ho saben. El Priorat i d’altres comarques tenen un lloc en el món que s’han guanyat a força de treballar bé. Per quina raó no hem d’aprofitar-ho? Aquí l’autoestima del propi consumidor és clau.
– Cal fer molta pedagogia, encara?
– Moltíssima! Però deixem-nos de xovinismes, tots els consumidors catalans, més o menys patriotes, han de saber que tenen un producte de gran qualitat al seu abast i que aquesta qualitat està reconeguda per tot el món, no és pas un artefacte patriòtic que ens hem inventat! Al final, que et reconeguin a tot el món però a casa teva passis desapercebut té un avantatge: No pots deixar de treballar i de ser rigorós per fer un bon producte i demostrar que t’ho mereixes. En el sector del vi català és molt difícil inflar els egos!
