Marià Rosàs (1984) és la quarta generació de botiguers especialitzats en vins de la seva família. Va ser el seu besavi el primer que va decidir obrir una petita botiga que portava el cognom familiar a la ciutat Rubí per apropar els vins a la població. Amb gairebé 30 metres quadrats, Bodega Rosàs omplia les ampolles dels seus clients amb vins a doll de tota mena. Anys més tard, Rosàs, juntament amb el seu pare, han continuat amb el llegat familiar i l’han ampliat. L’expert en vins rep el Vadevi a la nova botiga que des de mitjans dels vuitanta aglutina prop d’un miler de referències de vins catalans en 250 metres quadrats. Envoltat dels productes més selectes i els guanyadors de més d’un premi, Rosàs recorda la història de la seva família, però també reconeix les noves tendències del mercat i com des de la seva entrada a la gerència de l’establiment, les decisions es prenen entre la innovació i l’experiència.
Comencem una mica per la història. Com se sobreviu als canvis demogràfics i del sector durant més de 100 anys.
No t’ho sabria dir, al cap i a la fi, la història ha anat canviant molt. La botiga que veus no va ser la primera, el 1920 els meus avis només tenien 30 metre quadrats i venien vins a doll, que era el que es reclamava en aquella l’època. Gràcies a això vam anar creixent fins que el 1984, sempre ho recordaré perquè va ser l’any que vaig néixer jo, vam obrir la botiga actual, que va resultar ser l’espai vínic més gran del Vallès entre els 80 i els 90.
Ha parlat del vi a doll com una part molt important de la seva història. Per què?
Sí, de fet encara avui dia continuem venent vi a doll, tot i que cada cop és més difícil perquè les tendències de consum han anat canviant. Tot i això, és un producte que ens identifica moltíssim. Evidentment, però, des de fa anys ens hem professionalitzat i estem apostant pel vi embotellat que ja representa una part molt important de les nostres vendes.
A quins canvis de tendències es refereix?
Hem viscut un canvi sociodemogràfic. Abans hi havia aquella dita de: A casa, aigua, llet i vi i ara s’ha perdut aquest consum diari. A més, la gent valora la identitat dels vins, la seva complexitat i l’elaboració conscient.
M’explicava que distribueixen vi pel Vallès Occidental. D’on va sorgir aquesta iniciativa? Com funciona actualment?
Al final, és una feina que fèiem sense voler-ho. És a dir, restaurants i establiments ens demanaven consells de com fer cartes o quins productes vendre. A poc a poc vaig veure que això era una iniciativa que ens podia fer créixer i vaig decidir professionalitzar-ho. De moment, però, només distribuïm al Vallès Occidental.
I s’ha plantejat de portar-ho més enllà del Vallès?
El més important és afiançar la posició actual, és a dir, fer-ho bé a casa i després fer el salt.
Li fa por la competència?
Jo sempre dic que no vinc a substituir a ningú, vinc a complementar. Al final tothom pot distribuir de tot. La nostra manera de fer-ho és posar en valor el producte de proximitat, només treballem amb productes de cellers catalans. Alguna vegada fem entregues puntuals de vins de fora, però és estrany, perquè estem molt conscienciats amb el sector d’aquí.
Aquesta consciència de país és el que el fa participar com a jurat en els Premis Vinari?
Per a mi, aquests premis busquen el mateix que busco jo per a la meva botiga: enaltir els vins catalans de proximitat. De fet, que l’últim guanyador fora Adrià Domènech, propietari del celler l’Antic Magatzem amb el seu vi l’Ànima diu molt d’aquests premis i d’aquest sector en el qual treballo.
Què vol dir?
Doncs que era el primer vi d’un projecte nou del qual només es van fer 300 ampolles.
Demostra que no cal ser un gran celler per fer un bon vi?
Precisament, els que venen milions d’ampolles no acostumen a guanyar aquests concursos. Si mires els últims Vinari no són vins de grans produccions, al contrari, són petits cellers. A més, m’he adonat que moltes vegades les medalles es repeteixen.
O sigui, qui fa bon vi, fa bon vi?
O com a mínim agrada al jurat.
Ha parlat de projectes de gent jove, però el sector es queixa de la falta de relleu generacional. Com ho han fet vostès? I el sector?
En el meu cas, el meu pare mai em va obligar a continuar el seu camí. Vaig estudiar Administració i Direcció d’Empreses i vaig acabar fent de consultor en una firma tecnològica durant tres o quatre anys. Quan tenia 27 anys els meus pares van preguntar-me si m’hi voldria dedicar i tot i que fos un canvi molt gran, si no el feia llavors, ja no el faria.
D’una tecnològica a un celler familiar és un canvi molt més que gran, no?
Va ser un canvi bèstia. Però de tan bèstia que era, vaig dir que sí. Ara, després de seguida em vaig començar a formar i enamorar de la professió. El primer que em van recomanar va ser encetar totes les ampolles de vi que pogués i començar a tastar i així ho vaig fer.
Què és el primer que va aprendre?
No desconnectar mai. En aquest sector si desconnectes, perds. Els primers anys tot era bastant clàssic i no hi havia gaires novetats, però aquesta última dècada he hagut d’estar a l’aguait perquè de cop i volta m’he trobat amb un sector on tot val, sempre que estigui ben fet.
Què ha passat aquesta última dècada?
Ha estat un dels pocs sectors agraris on la gent jove ha volgut entrar, treballar i fer-s’hi un forat. Això a mi em dona molta energia i suposo que revitalitza el sector. Al cap i a la fi, és un sector difícil, perquè fer un celler és un dels projectes menys rendibles que hi ha i costa molt d’aixecar. Per tant, quan veig gent jove que està disposada a fer el salt i ho deixa tot enrere, penso que encara hi ha lloc per créixer més.
Podríem dir que aquesta falta de relleu generacional de la qual es parla en el camp, el sector vinícola l’està esquivant una mica?
El relleu generacional falta al camp, en el cultiu de les vinyes, segurament, per als problemes que arrosseguem des de fa anys. Al final l’agricultor és el que s’endú la part més petita en aquest país i precisament hauria de ser el contrari. Quan si tu viatges altres llocs no molt llunyans, els pagesos són els amos, perquè qui té la terra és qui mana. Però aquí les coses no funcionen igual…
Però si que hi ha joves fent nous projectes i cellers?
Tot a petita escala potser és més fàcil de tirar endavant. A més, avui dia tens moltes més facilitats…Amb poc pots fer grans vins.
Com es viu la digitalització a la botiga? Quina és la relació entre la física i l’on-line que tenen?
Aquí em toques la fibra sensible perquè aquesta és una assignatura pendent que tinc. No tenim venda online, però hi estem treballant. De vegades quan lideres una empresa d’aquesta mida has de fer moltes coses i desgraciadament el temps és limitat.
S’ha de dormir…
Exacte, i mira que a mi m’agrada dormir…El que vull dir és que has de prioritzar i la venda a internet no ha estat una prioritat de moment. Des que vam començar a organitzar tasts, els hem anunciat i venut online perquè era més senzill, però res més. Ara bé, em queda pendent perquè són dos mons que cada vegada convergeixen més, per tant, l’online és necessari.
Com sorgeix aquesta idea de diversificació de negoci dels tasts?
Va ser una idea meva. Tot venia del fet que jo quan vaig a tasts gaudeixo moltíssim i també aprenc. És una iniciativa per apropar la gent al món del vi i a la seva cultura. Al final és com tot, aprendre de vins consisteix en pràctica, però si tu vols que la gent de carrer pugui valorar-ho, els has de donar oportunitats. I sembla que el públic respon, hi comença a haver una necessitat interna, per això l’enoturisme a Catalunya està creixent moltíssim. La gent té ganes de saber el que menja i el que beu. Si la gent respon, saps que estàs fent alguna cosa bé, que estàs donant un valor afegit, perquè tu pots fer moltes coses, però si la gent no ve…
I ara que parla de la gent. Els joves compren vi?
Menys del que m’agradaria. Ara hi ha un corrent que ve dels Estats Units, que busca begudes molt més healthy i aquí el vi perd possibles compradors tot i que no hauria de ser així. Al final tot consum d’alcohol és dolent, però si ja estic fent alguna cosa que no és bona per la meva salut, almenys que m’emporti alguna cosa. La salut física és molt important, però també hi ha una part emocional i psíquica que s’ha de cuidar. Llavors, jo crec que el vi en aquest aspecte ajuda.
Els joves no entenen el vi com un producte social?
És veritat que la gent jove és un públic on hi ha una competència molt dura, com per exemple la cervesa. Un dels principals motius és la variable preu. De totes les opcions, el vi no és la més assequible, perquè cada vegada puja més de preu i això complica que la gent jove pugui entrar-hi. Per aquest motiu, és molt important fer tastos orientats sobretot a gent amateur, perquè agafin una base, però costa.
Per què?
La gent pensa que si no en sap, no ha de beure vi. En aquests casos jo pregunto si en saben de cervesa. (riu)
Sembla que en la competència pel públic jove la cervesa juga un paper molt important.
Sí, per preu, però també per distribució. Allà on vagis trobes cervesa, malauradament no sempre trobes un vi correcte.
I què pot fer el sector aquí?
Alguns ja ho estan fent. Hi ha vins de cellers petits que es poden equiparar a qualsevol cervesa. Són vins joves que funcionen molt bé. Actualment, a part, hi ha ancestrals que tenen el punt refrescant, lleuger i de menys grau com té la cervesa. D’opcions n’hi ha, el que passa és que és veritat que costa més que el públic jove s’hi enganxi.
Botiga centenària, diversificació de negoci… Quin és el secret de la supervivència per vostè?
Trobar l’equilibri entre llançar-se a la piscina i fer cas d’aquells que tenen experiència. A mi sempre em pregunten si em costa treballar amb el meu pare i la resposta és no. El meu pare sempre m’ha deixat molt clar que s’ha de tocar de peus a terra, saber fins on pots arribar i quin risc pots assumir. Està bé tenir idees innovadores i seguir les últimes tendències, però la roda ja està inventada i això sempre està bé recordar-ho.
