Masia Vila-rasa, la verema al «château» d’Osona

Galeria de fotos (Adrià Costa)

El propietari de la masia Vila-rasa, Enric Riera amb l’enòleg Xavier Canals. Foto: Adrià Costa

A la segona meitat del segle XIX el conreu de la vinya es va estendre a Catalunya com no s’havia vist mai. Si bé l’elaboració de vi era una activitat tradicional amb més de dos-mil anys d’història, la plaga de la fil·loxera que havia arrabassat tot el vinyar francès va crear una gran demanda de vi per al país veí. Així, fins i tot en indrets on la vinya és poc productiva, com Osona, on el clima és més fred i plujós que a les zones vitivinícoles mediterrànies tradicionals, els elevats preus assolits pel vi feien rendible plantar vinya, i es va passar d’una producció limitada, en que els masos elaboraven raïm per a l’autoabastiment de vi, a una gran extensió de vinyars per a l’elaboració i exportació de vi.

L’eufòria, però, no va durar gaire, i la fil·loxera, un insecte procedent d’Amèrica que xucla la saba de les arrels dels ceps fins a arribar a assecar-los i matar la planta, va ser capaç d’atravessar la barrera natural dels Pirineus. El 1879 es van detectar les primeres vinyes afectades a Rabós d’Empordà i va continuar el seu avenç implacable fins que l’any 1906 la plaga va arribar a la darrera comarca del Principat fins aleshores intacta: el Montsià.

Així, quan es troba la manera de fer front a la fil·loxera (fent empelts amb ceps americans resistents), les vinyes franceses, que han passat abans la plaga, ja s’han recuperat i els preus ja no compensen la viticultura a les comarques menys productives com Osona, on l’activitat no es recupera i s’interromp la tradició vitivinícola.

I així va continuar fins que l’empresari del sector del cristall Enric Riera, gran amant dels vins, especialment dels carismàtics negres borgonyons elaborats amb la varietat pinot noir, cerca un indret a Catalunya amb un clima similar al de la Borgonya per elaborar-hi vi.

Com a coneixedor que és dels vins del món, se n’ha adonat que el raïm pinot noir que hi ha plantat a indrets més càlids de Catalunya, com el Penedès, fa vins diferents, sense la finor mítica dels borgonyons, i que aquest raïm delicat i capriciós només expressa tots els seus matisos en climes on la maduració és tardana i difícil, on una pluviometria abundosa encara dilueix més la ja escassa capacitat d’acolorir els vins d’aquest raïm.

Després de valorar diverses possibilitats, troba l’indret adequat a Taradell, a la Masia Vila-rasa, que del 1989 al 1991 planta amb dues hectàrees de vinyes de la seva admirada varietat pinot noir, però també amb un terç del raïm d’origen bordelès merlot, que davant la incertesa que provoca la manca de cap altre explotació anterior a l’indret, li garanteix una certa capacitat d’elaborar vins negres amb prou color. Les vinyes les planta al voltant de la masia, en el més pur estil dels châteaux borgonyons, en un paratge d’una bellesa extraordinària.

Finalment, el 1998 el somni es converteix en realitat i aconsegueix comercialitzar les primeres ampolles, corresponents a l’anyada 1994.

La verema del 2012

I així arribem a un dia assolellat d’octubre, en el que una colla de veremadors s’afanyen a collir el raïm sa i madur de la collita 2012. Els primers gotims de raïm pinot noir es començen a collir el 20 de setembre, però es fan diverses passades, collint només els més madurs, de manera que a primers d’octubre encara se n’està veremant. I encara queda el merlot, que en ser de maduració més tardana i més sofert a les malures, aguanta millor les pluges de la tardor i enguany no s’ha acabat de collir fins el 20 d’octubre. En total, de les dues hectàrees només se’n treuen entre 6.000 i 7.000 quilos, un rendiment molt baix.

“Tenim un equip en miniatura, només elaborem unes 5.000 ampolles, però modern i ben equipat”, comenta l’enòleg Xavier Canals, mentre va recollint mostres de raïm i n’analitza els paràmetres a peu dels dipòsits. “Enguany ha estat una molt bona collita, la millor dels últims set anys” comenta. “Ha estat un any molt sec, que en aquesta zona ens va molt bé, perquè més aviat es pateix per massa aigua. Però a més a més, aquestes últimes setmanes hi ha hagut altes diferències de temperatura del dia a la nit, i això afavoreix la maduració i la creació d’aromes al raïm”.

El most es fa macerar amb les pellofes tres dies en els diposits refrigerats, per extraure tot el color possible i la fermentació es fa a baixa temperatura per allargar-la el màxim possible i així fixar totes les aromes del raïm. “L’hi tenim unes tres setmanes”, explica Canals.

Un cop vinificat, encara falta un llarg procés de criança d’uns divuit mesos a la quarantena de bótes de roure de la nau de criança soterrada, i un cop embotellat, encara d’un any i mig a dos d’estada en ampolla per acabar-se d’afinar.

“Si volem fer un vi amb la finor dels borgonyons, no podem anar a corre-cuita” explica Enric Riera. “Fem un vi clàssic, de llarga durada. No busquem la rendibilitat, sinó fer-lo el millor que podem. Després de la feinada que ens dóna el conreu en aquesta clima, de l’esforç de tenir i mantenir unes instal·lacions ben equipades per elaborar només 5.000 ampolles, només faltaria que ho espatllessim tot per anar massa depressa”, explica, assegut en una bóta i mirant una copa de vi a contrallum.

Enric Riera, a la cava soterrada on el vi de la Masia Vila-rasa madura lentament a les bótes i en ampolla. Foto: Adrià Costa

Nou comentari