El canvi climàtic, la realitat climàtica, és un tema que s’ha fet quotidià a converses de tota mena que ha generat i genera, i això l’ha diluït al món de la informació, allunyant-lo de la formació necessària per conèixer-lo, valorar-lo, discutir-lo i plantejar solucions conjuntes amb efectes sinèrgics en l’àmbit de societat. Tanmateix, es vol formar la societat en aquest tema perquè en prengui consciència i compromís i en alguns casos aquesta actuació, involuntàriament, ha generat desafecció i fins i tot rebuig, perquè no és agradable escoltar problemes sense solució.
Per això és important seguir Primo Levi (1919-1987), que deia que, com que el futur és desconegut, ens poden encarar i endinsar amb incertesa o amb esperança i que, tot i que ambdós mots mostren opcions etèries, el segon és clarament positiu i segurament és el que s’escau en aquests moments i circumstàncies.
Un problema present i futur
El canvi climàtic és entre nosaltres des de fa més de tres dècades, generant una caricatura del clima mediterrani, basat en l’oscil·lació de l’Atlàntic Nord (NAO), l’oscil·lació de la Mediterrània Occidental (WeMO) i l’oscil·lació de l’Àrtic (AO), que afavoreixen o no entrades d’aire de diferents temperatures i nivells d’humitat. Aquest canvi climàtic ha estat amplament estudiat, a més pels informes externs de l’IPCC i del MedECC, pels tres informes dels fets des del CADS i el GECCC de Catalunya. Fins i tot el secretari general de l’ONU, fa uns mesos va posar l’èmfasi en la crisi climàtica i va demanar a totes les nacions que redueixin les emissions fins a limitar l’augment de la temperatura a 1,5 ºC. En cas contrari, vaticina, es multiplicaran les “tragèdies amb conseqüències devastadores”.
Per dir-ho a grans trets, respecte del període de referència 1990-2020, fins a finals de segle la temperatura s’ha incrementat i incrementarà entre 2 i 4 ºC. En conseqüència, també ho farà l’evaporació de l’aigua, alhora que la precipitació es mantindrà estable tot i mostrar una tendència no significativa a reduir-se i incrementant-se la seva torrencialitat.
La sequera, un repte cada cop més important
Això és important de tenir en compte ara que s’està patint una sequera generada, és cert, per molts mesos sense pluges importants, però també per anys sense gestió forestal, promovent la retenció de l’aigua i les pèrdues per evapotranspiració dels boscos per valor d’un 20% de la precipitació rebuda, i Catalunya té un 65% de superfície forestal. També ens afecta, és clar, rebre i conviure amb milions de turistes, mantenir estacions d’esquí amb neu artificial, emprar grans regadius (un 70% de l’aigua de la conca de l’Ebre), proporcionar aigua de boca i de metabolisme urbà a grans regions metropolitanes densament poblades…
Tot plegat genera sequera real perquè es buiden les fonts d’aigua (freàtics i embassaments) i també virtual, ja que hi ha més demanda que capacitat i per tant es produeixen desproveïments puntuals, parcials i conjunturals d’aigua. Com amb els altres recursos (aliments, sòl, biodiversitat), hem superat la capacitat de carrega del sistema, afeblint-lo i fent-lo vulnerable. Es pot dir, doncs, que el canvi antropogènic global, l’anomenat metabolisme social, genera el canvi climàtic com també la pobresa, la manca d’aliments, de cultura, de salut, migracions… Cosa que és important que sigui coneguda, perquè posa a les nostres mans la solució: canviar el metabolisme social.
Totes les activitats humanes contribueixen a la situació actual
Som en un món global on tot està interrelacionat i on les relacions causa-efecte no són directes i simples, com mostra un magnífic treball on es veu com l’extracció continuada d’aigua freàticaentre 1993 i 2010, ha fet que el pol nord geogràfic es mogui a una velocitat de 4,36 cm per any. Lluny de pensar-ho, preveure-ho i actuar per, la nostra activitat, el nostre metabolisme, ha canviat la posició de l’eix de la Terra.
Tots els sectors socioeconòmics es veuen afectats d’una manera o altra pel canvi climàtic, també el vitivinícola, que veurà reduïda la seva producció, canviaran els atributs organolèptics dels vins i es condicionarà molt la distribució territorial dels conreus. És un dels sectors amb més possibilitats per adaptar-se al canvi climàtic, sí, però aquest no és l’únic problema i possiblement són més importants els associats al canvi global, com es veu clarament amb la sequera actual, que no és només un fenomen físic sinó un estat social que no s’ha d’afrontar només des de plataformes cientificotècniques sinó que ha d’integrar la salut, l’educació, la sociologia, la psicologia i les humanitats en el sentit més ampli i profund.
Una demanda d’aigua imparable
A 20 de juny, els nivells d’aigua embassada a Catalunya són al 30% de la capacitat màxima, cosa greu tant si es valoren les dades pluviomètriques històriques com les projeccions pels propers tres mesos del Meteocat, ja que les temperatures continuaran per sobre de la mitjana històrica i la pluviometria, tot i que estarà entre un 5 i un 10% per sobre de la mitjana de l’estiu, poc omplirà, i les altes taxes d’evaporació lligades a la temperatura tampoc no hi ajudaran. A més, la demanda d’aigua social arreu del territori, atribuïble als desplaçaments per vacances i a la presencia d’uns 20 milions de turistes, albira temps difícils pel sector primari i per a una viticultura absolutament depenent de l’aigua tant en secà com en regadiu…
El tema és greu ara i molt greu si mirem al futur ja que, entre d’altres, afecta directament el sector primari, és a dir, a l’alimentació. Podem mirar cap un altre lloc, atribuir els problemes a situacions polítiques externes, a desajustos temporals d’oferta i demanda… però el problema és ben clar: d’on no hi ha no en raja i pels conreus rajar és més que obrir una aixeta, és tenir aigua al sol per hidratar els teixits vegetals i així, poder fer la fotosíntesi i produir.
Els sistema s’autosaboteja
La situació recorda a un gag de la pel·lícula dels germans Marx a l’Oest, on es repetia la frase “porteu fusta, porteu fusta…”. Per tal que el tren segueixi en marxa, en una esbojarrada persecució, un protagonista demana que es porti llenya per a la caldera de la màquina, tot i que és a base de desmuntar els vagons, de destruir el tren. És una caricatura de la situació actual, on per mantenir en marxa un sistema socioeconòmic malmès i dependent de grans quantitats de recursos finits, aquest d’autodestrueix, incrementant les emissions de gasos d’efecte hivernacle i de productes altament contaminants.
El clima afecta i afectarà la sostenibilitat del sector vitivinícola i, davant d’això, no hi ha energia ni tecnologia que valguin. Per resoldre-ho, si més no en part, només es pot fer un canvi de paradigma i que el coneixement, la sobrietat i el sentit comú marquin les actuacions necessàries per tenir raïms sans, suficients, sempre i per a tota la cadena de valor. Qualsevol altra cosa no ens solucionarà res i ens portarà cada cop més ràpid vers el desastre.
La situació actual es pot solucionar, segur, però cal fer-ho més enllà de la ciència i la tècnica: cal introduir l’educació, la psicologia, la sociologia, les humanitats i, així generar, solucions reals i empàtiques.
