Robert Savé Monserrat (Sant Martí de Provençals, 1954) és investigador emèrit de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Generalitat de Catalunya, on va ser coordinador de Viticultura i Enologia entre 1984 i 2018. A més, és un dels autors de l’informe “Canvi climàtic i ambiental a la conca mediterrània: Situació actual i riscos de futur”, un informe elaborat per Mediterranean Experts on Climate and Environmental Change (MedECC) com a documentació per als responsables polítics dels països de la regió.
— El nou informe del MedECC sobre el canvi climàtic a la conca mediterrània insisteix en fer sonar les alarmes però el canvi sembla que no acaba d’arribar…
El canvi es va produir fa molts anys i es clarament visible en el nostre país des de la dècada dels 80 del segle passat, per això els informes del Panell Internacional pel Canvi Climàtic (IPCC) fa anys que adverteixen que el Mediterrani i el Carib s’escalfaran més ràpid i els afectarà més el canvi climàtic. Són mars tancats, de poca fondària i amb rius que hi fan una aportació irregular. Fins ara, però, es feien aproximacions teòriques des d’informes globals, i ara s’ha baixat al perímetre mediterrani, descrivint el panorama present i futur per discutir i decidir què podem fer i com.
— És hora d’actuar, sens dubte, però com?
El 20 i 21 de gener ens reunirem bona part dels autors de l’informe. A partir d’aquí es produiran més documents plantejant solucions i valorant-ne la viabilitat. Tenim informació, feines i estructures per planificar estratègies d’adaptació i mitigació, moltes a nivell català -Llei del Canvi Climàtic, informes, el Grup d’Experts de Catalunya del Canvi Climatic, l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, el DACC- i calen decisions polítiques. Hi ha coses que no són agradables d’escoltar, però si el sistema socioeconòmic actual ens ha dut aquí, no ens en podrà treure, ja ho va dir un informe de l’IPCC l’any 2014. Cal canviar l’estructura i no és fàcil. El New Green Deal sembla que siguin flors i violes i en canvi té clarobscurs. Per sort, però, sabem què falla i com canviar-ho.
— La gran revolució sostenible?
Com va dir en Martí Boada, “sostenible no hi ha res, només cal que ens fixem en un sostenidor, que necessita una clavícula per aguantar-se”. L’agricultura orgànica, per exemple: està més lligada a la natura, les fluctuacions del clima l’afecten molt més i és menys productiva. És més resilient, tanmateix? Sí, però no anirà igual arreu. Aquí, per exemple, vam copiar la viticultura francesa a la Mediterrània, i segurament haurem de tornar a les varietats autòctones i les tècniques pròpies.
— La productivitat és un factor fonamental, però.
Segons l’informe del MedECC, ens enfrontem a una caiguda mundial de la producció per conca d’un 17%. L’agricultura ecològica, a més, per sí sola, en valors mitjans és un 10% menys productiva que la convencional. Això és molt important. Pot no ser-ho tant pel sector del vi, on s’està reduint la producció per aconseguir productes més distintius, però pel que fa a l’alimentació pot ser un problema molt real.
— La indústria vitivinícola, en aquest sentit, és “privilegiada” perquè pot adaptar-se molt millor.
Qui miri només els quilos i els litres no anirà bé, i qui vulgui un producte més sofisticat ho tindrà més fàcil i a més obtindrà una etiqueta de qualitat. Això també dependrà molt de la zona, del clima, l’època de l’any, la varietat… Per exemple, la lluita contra les plagues fúngiques amb mètodes ecològics no ha servit de gaire. Sigui com sigui, anem cap a una situació de menys productivitat que pot ser un gran problema a nivell alimentari, i serà una cadena que afectarà tothom.
— Això no vol dir que ho tingui fàcil, evidentment.
Quan parlem de viticultura parlem de 950.000 hectàrees a l’estat espanyol, de l’únic conreu que amb només 400mm d’aigua de pluja ja dóna un producte amb valor afegit i feina a molta gent. El preu pagat als productors ha d’augmentar, és clar, però amb les limitacions de producció també hi pot haver zones que s’abandonin perquè no donin per a prou. Hem de tenir en compte que la superfície de secà pur i dur suposa el 65% dels conreus.
— Caldran moltíssims canvis a tots els nivells, doncs?
Els consumidors també demanaran productes nous i diferents. El brindis és un element culturalment molt important per a nosaltres, però el món està canviant. Potser cal vi sense alcohol, o amb menys graduació. La funció social de beure vi és evident i s’ha de mantenir, però potser cal adaptar-la, aconseguint nous productes derivats del raïm que siguin assequibles per a tothom. El ventall de possibilitats és increïble i no cal deixar de fer productes cim els d’ara, amb la qualitat i perfil que els caracteritza. De fet, el del vi és un dels sectors productius amb més possibilitats d’adaptar-se i anar endavant.
— Mentre aquí les terres aptes per al conreu es redueixen, però, a altres llocs creixen, com a Anglaterra.
Una cosa és fer raïm i una altra, fer vi. A més, també hem de tenir en compte que es parla de bones collites però no diuen res de les dolentes. A Anglaterra encara hi fa molt de fred, hi plou molt, hi ha glaçades tardanes… Poden fer raïm, però no pas vi com el nostre. Aquí també tenim vins d’alçada però no són representatius de la indústria. Són un producte diferent, amb característiques diferencials i qualitat i que ajuda a la resistència econòmica d’algunes zones, però no salvaran la viticultura. Només la diversifiquen. El que caldrà fer és seleccionar què fem i on.
— Parlem d’un canvi difícil, d’un abast enorme.
I no tothom té els diners per fer-lo. El problema, a més, és de governança, perquè cal cuidar el paisatge. Es faci el que es faci amb la terra, cal plantejar bé el canvi. Si l’agricultura en general anés a més alçada caldrien canvis legislatius, començant pels límits de les DO i fins a la tipologia del sòl. Cal repensar-ho des del sentit comú: potser no hi ha infraestructura per arribar segons on, potser no hi ha aigua… Si s’han de construir carreteres i refer terrasses que van quedar malmeses en ser abandonades… Això darrer s’està fent al Pla de Bages i a l’Empordà, i està anant molt bé, però són canvis puntuals.
— La indústria és on és i moure-la seria complicadíssim, és clar.
No només les vinyes, sinó també els cellers. El valor del raïm per sí mateix és molt baix, i caldria o traslladar els cellers on són les vinyes o bé el raïm on s’elabora el vi, més avall. Això tindria una petjada de carboni enorme. Per sort tenim marge de millora i cadascú pot trobar allò que li va millor. Si un decideix posar una varietat francesa emparrada no vol dir que algú altre faci el mateix amb garnatxes i carinyenes.
— La recuperació de varietats ancestrals és una gran promesa.
De varietats en saben els entesos, al públic general li agrada un vi estàndard, limitat pels interessos de l’etiqueta i el preu. Recuperar una varietat, fer-la productiva i que arribi al consumidor és un esforç molt gran i cal valorar si val la pena fer-lo més enllà del valor cultural i de biodiversitat, que és molt alt. Aquestes varietats es van abandonar per alguna raó: perquè produïen poc, es picaven ràpid, el sabor no era adient… Quan el vi era un producte que donava energia i permetia hidratar-se sense perill de patir infeccions, les necessitats eren diferents. Personalment tinc més confiança en la millora genètica i la selecció clonal. S’està triant el millor i més resistent de cada varietat per produir el mateix però adaptat a les noves condicions. I hi ha un factor oblidat, els portaempèlts, que podria ser molt important. Potser caldria triar-los, com ja fan algunes empreses italianes.
— A Catalunya també hi ha grans moviments…
Tenim molt marge de millora, moltes possibilitats. Biodinàmica, regenerativa, tecnificació dels secans, atenció al consumidor, valoració del paisatge… Els grans cellers s’estan espavilant i el gran repte són els productors de raïm, a qui cal ajudar. El canvi ha de ser a tot els sectors i obrint-nos a altres camps. Si el model social està canviant i el nostre producte pot servir per a altres coses en aquesta nova realitat, cal que ens avancem al canvi per triomfar.
