El món del vi està ple d’històries, anècdotes i detalls sorprenents que sovint passen desapercebuts entre copa i copa. Més enllà del raïm, del terroir o de les varietats més conegudes, hi ha tot un univers que fascina a sommeliers, aficionats i curiosos a parts iguals. Avui et portem cinc curiositats que potser no coneixies i que et faran mirar la teva pròxima copa amb uns altres ulls.
Aquestes són només cinc curiositats, però el món del vi és ple de racons inesperats, sabers antics i innovacions modernes. Cada ampolla porta dins una història -de la terra, de la vinya, del qui el fa i del qui el beu-. El vi és memòria líquida, cultura embotellada i una excusa perfecta per continuar aprenent. Així que la pròxima vegada que s’enceti una ampolla, pensa: potser darrere aquell color, aquella aroma o aquell glop hi ha un detall que està esperant per ser descobert. Perquè, en el fons, el vi no és només qüestió de tastar. És qüestió de mirar, escoltar i preguntar. I de brindar, sempre, per la curiositat. Com diu el vell proverbi italià: In vino veritas, in aqua sanitas. En el vi hi ha la veritat, i en l’aigua la salut. Potser per això, el vi continua sent una finestra al món i al coneixement -tant si el gaudeixes en un tast professional com si el comparteixes, senzillament, entre amics-.
El vi va salvar (literalment) la civilització europea
Durant l’edat mitjana, moltes ciutats europees patien greus problemes d’aigua contaminada. Les malalties intestinals estaven a l’ordre del dia i l’aigua sovint era font de perill més que no pas de vida. En aquest context, el vi -gràcies al seu contingut alcohòlic i als processos de fermentació– es convertí en una beguda segura per al consum. De fet, en moltes comunitats monàstiques i en entorns urbans, el vi diluït amb aigua era la beguda principal del dia a dia. Aquesta pràctica no només era habitual entre els adults: fins i tot els infants bevien vi aigualit, ja que es considerava més segur que l’aigua sola.
Això explica també la proliferació de vinyes a prop de monestirs i convents, especialment a França, Espanya i Itàlia, on l’Església exercia un paper central tant en la producció com en la preservació del coneixement vinícola. Podem afirmar, sense exagerar, que el vi no només va formar part de l’alimentació medieval, sinó que va contribuir a la supervivència i desenvolupament de la societat europea tal com la coneixem.
El color del vi no depèn del color del raïm (exactament)
Tothom creu que el vi negre ve del raïm negre i el vi blanc del raïm blanc. Però això no és del tot cert. La polpa de gairebé tot el raïm, sigui blanc o negre, és de color clar. El que dona el color al vi negre és la maceració amb les pells: són les pells negres les que alliberen els pigments (antocianines) que tenyeixen el vi. Per això, si agafes un raïm negre i et quedes només el most, pots elaborar un vi blanc.
Aquesta tècnica és habitual en l’elaboració de blancs de noirs, vins blancs fets amb varietats negres. A Catalunya, per exemple, es poden trobar caves fets amb Trepat -una varietat negra autòctona- però que presenten un color blanc o lleugerament rosat. A França, el Champagne blanc de noirs elaborat amb Pinot Noir o Pinot Meunier és un altre exemple clàssic d’aquesta pràctica.
Existeixen vins que no es poden dir vi
Sembla un joc de paraules, però és una realitat legal. A Europa, la paraula “vi” està protegida i només es pot fer servir per designar begudes obtingudes exclusivament de la fermentació alcohòlica del raïm. Això vol dir que si es fermenten altres fruites -com cireres, maduixes o pomes-, el resultat mai no es podrà etiquetar com a “vi”. Aquestes begudes tenen altres denominacions: sidra, hidromel, o simplement “beguda alcohòlica de fruita fermentada”.
El mateix passa amb els vins desalcoholitzats: tot i que provenen del raïm, han de portar noms com “beguda aromatitzada a base de vi” o “producte vinícola desalcoholitzat”. Aquesta legislació busca preservar la identitat del vi tradicional i protegir la seva cultura i autenticitat davant d’un mercat que cada cop explora més alternatives sense alcohol. Així i tot, el consum de vins desalcoholitzats creix, sobretot entre els joves i els consumidors conscients de la salut.
El tap de suro pot fer envellir el vi (o espatllar-lo)
Durant segles, el suro ha estat l’aliat natural del vi. Aparentment inert, el tap de suro juga un paper fonamental en l’evolució del vi dins l’ampolla. Permet una microoxigenació lenta que ajuda a desenvolupar aromes complexes amb el temps. Però també pot ser un risc. Un tap en mal estat o contaminat amb TCA (tricloroanisol) pot provocar el temut defecte del “gust de suro”, que espatlla el vi i n’elimina qualsevol plaer organolèptic.
Es calcula que fins a un 3% de les ampolles podrien patir aquest defecte. Per això, molts cellers opten actualment per taps alternatius: de rosca, sintètics o de suro tècnic, especialment per vins joves o de consum ràpid. En països com Austràlia o Nova Zelanda, per exemple, els taps de rosca són majoritaris i no estan associats a una qualitat inferior, com a vegades es percep a Europa.
El vi té memòria del so (o això sembla)
Una curiositat que frega la frontera entre la ciència i la poesia: diversos estudis, han experimentat amb la idea que la música pot influir en l’evolució del vi durant la criança. Alguns cellers han provat d’exposar les botes a música clàssica, vibracions suaus o fins i tot enregistraments de la natura, amb l’objectiu de veure si aquestes vibracions afecten el desenvolupament del vi.
Tot i que encara no hi ha proves concloents, alguns enòlegs asseguren que aquestes freqüències podrien influir sobre els llevats durant la fermentació o afavorir certs processos bioquímics. A més, el so també juga un paper en el tast: escoltar una música determinada mentre es degusta un vi pot canviar la percepció del seu gust, intensitat o textura. No és estrany, doncs, que alguns sommeliers i cellers comencin a oferir experiències sonores associades als seus vins.
