Si som estrictes, el primer crític de vins de la història -almenys que se’n tingui constància- va ser el llatí Gai Plini Segon “El Vell” (24dC-79dC), mort durant la famosa erupció del volcà Vesubi que va sepultar la ciutat de Pompeia. No obstant això, en un sentit modern, probablement el primer escriptor de vins va ser el còrnic Cyrus Redding (1785-1850) de qui, aquest passat dimecres 2 de febrer, va ser l’aniversari del naixement.

Fill d’un sacerdot baptista, va començar a treballar de periodista de molt jove i, de 1815 a 1818, va treballar a París, on va ser corresponsal del diari Examiner. La seva carrera periodística va durar aproximadament vint anys, i després d’això va abandonar la professió per dedicar-se a escriure. D’entre les seves obres en destaquen l’infantil Shipwrecks and Disasters at Sea (‘Naufragis i desastres a la mar’), dues guies il·lustrades per Cornualla i el comtat de Lancaster i alguns llibres autobiogràfics i sobre els seus records de persones importants que havia conegut al llarg de la seva vida.

El que té més importància històrica, però, és A History and Description of Modern Wines (1833), una obra on explica i comenta com era el món del vi a principis del segle XIX. És un document força exhaustiu, tenint en compte el moment en què va ser escrit, i que demostra un treball ingent de documentació, ja que és impossible que Redding, pel que sabem de la seva vida, visités tots els indrets i tastés tots els vins de què parla, especialment pel que fa a Àsia, Àfrica i Amèrica.

| Biblioteca de la Universitat de Harvard
| Biblioteca de la Universitat de Harvard

Gran defensor de la superioritat del vi francès, la seva obra, que es pot consultar en obert a internet (en anglès, és clar), és tota una porta als vins de fa dos segles. A més de contenir volums de producció i xifres d’importacions i exportacions de vi d’un gran número de països, Redding també dedica unes quantes pàgines a la història del vi a l’Antiguitat, les diferències amb els vins de la seva època, a la vinya, la producció, envelliment i conservació dels vins i, també, als destil·lats, especialment els que provenen del raïm. Els seus apèndixs, de fet, contenen una relació exhaustiva d’indrets on es produïa vi, amb quines varietats i fins i tot comentaris sobre les seves característiques, més enllà de la part principal del llibre, on parla amb més extensió de moltíssims d’ells.

Cyrus Redding, en la seva relació exhaustiva de zones productores de vi, no es va oblidar de Catalunya, tot i que no en parla amb gaire entusiasme. Tot i la llarguíssima tradició vinícola del nostre país, és ben sabut que fa relativament poques dècades que s’aposta per fer vins de qualitat, amb un procés de selecció de raïms, de vinificació i d’envelliment curosos i que els han dut a ser de primeríssima qualitat. L’escriptor afirmava que a Catalunya, “el sòl és propici i les planes són cultivades amb cura”. No només això, sinó que “fins i tot els cingles més alts accessibles són cultivats amb una gran varietat de vinyes”. De fet, arriba a dir que on hi ha “uns quants peus de superfície”, fins i tot si “no hi ha cap altra forma d’accés que fent-se baixar amb una corda, fins i tot allà es planta vinya“, una descripció que encaixa perfectament amb el que es coneix de la Catalunya pre-fil·loxera i que remata dient que s’arribava “en alguns llocs, a negligir totes les altres espècies de conreu”.

Les vinyes de la DO Alella mantenen l’antiga tradició del cultiu i aprofiten els pendents i les planes
Les vinyes de la DO Alella mantenen l’antiga tradició del cultiu i aprofiten els pendents i les planes

La nota negativa, per a ell, és la manera com s’elaboraven els vins, que feien que una enorme producció i una terra propícia no resultessin en productes de gaire qualitat. “No són en una estima gaire alta”, escriu, fet que atribuïa “al descuit amb què es fan, tant el negre com el blanc”. En destacava un tret: els vins catalans tenien gust a terra, cosa de que considerava fruït d’una “mala gestió”.

El recorregut de Redding comença a Roses, on “els vessants dels turons es planten en files dobles i es sembra blat de moro als intervals” fins que el pendent i el sòl, “fet de granit trencat”, impedeix que arrelin. A Figueres, explicava, es cultivava “amb molta atenció, fins als Pirineus, i als seus peus, i les vinyes es cuiden amb cura”, tot i que els vins que se n’extreien “són coneguts com a barreja feta servir per donar cos a vins més lleugers”. De fet, aquest ús per fer més forts altres vins és destacat com un dels destins més habituals dels productes vinícoles catalans de l’època. Dels vins del nostre país, en general, en deia que “tenen un cos tolerable però estan fets de manera descuidada”, que considerava típica de Catalunya. “El raïm es fa servir sense selecció, no fan gaires esforços al celler”.

Antics cellers a cases particulars dels pobles de la serra de l'Albera
Antics cellers a cases particulars dels pobles de la serra de l’Albera

La zona del Camp de Tarragona i el Penedès, per la seva banda, ja era “gairebé totalment un país de vi”. Les seves varietats blanques més conegudes tampoc no sortien gaire ben parades del judici de l’escriptor còrnic. Del xarel·lo en diu que “no és gaire alabable” i, del macabeu, només en diu que és “dolç i blanc”. Camí de Barcelona, també destaca la malvasia de Sitges que, aquesta sí, era considerada “molt bona”. El vi, diu, era “pàl·lid i clar, però pren color amb l’envelliment” tot i que, una vegada més, destaca que “la manufactura és negligent més enllà del que es pugui imaginar”.

Finalment, de ‘Borja’, probablement les Borges Blanques, en deia que produïa “un vi blanc deliciós”. També en sortia ben parada Mataró que, tot i que feia vins negres “com sempre, de manera negligent”, eren “excel·lents” però d’una qualitat “aspra, entre el Porto i el claret”, un rosat fosc de Burdeus. Redding, que pel que sembla també era un entès i amant dels alcohols més forts, també va fer un esment de passada als vins rancis catalans que considerava, en general, molt bons.

Nou comentari

Comparteix