“Jo mai no bec…, vi“. És una de les frases més meravelloses de la versió de Dràcula que va dirigir al cinema Francis Ford Coppola, el 1992. De la frase, se’n fan fins i tot, estovalles i davantals. És una pel·lícula d’aquelles que es mantenen fresques, ben travades i que envelleixen perfectament. Aquesta frase és una falca posada amb traça per Cóppola quan un jove Keanu Reeves, en el paper de Jonathan Harker, seu a sopar al castell del comte. Un inquietant Gary Oldman en un majestuós paper de Dràcula aprofita per llepar amb delit la sang de la navalla d’afaitar del seu hoste.
El film de Cóppola transcriu amb un llenguatge audiovisual colossal el personatge i la història escrita per Bram Stoker. Un ésser nascut en la imaginació creada pel tabac i el laudà a la vil·la Diodati, la finca suïssa on va néixer El Vampir -pare espiritual de Dràcula- i un altre company de l’imaginari del terror, Frankenstein. Curiosament, dos personatges que arrelen en el romanticisme més delirant, agosarat i trencador. Tots dos parits Lord Byron, John Polidori, Mary Shelley i Percy Bysshe Shelley, un estiu calamitós pel temps per lliure per a cervells insadollables.
D’aquell Vampir va arribar el Dràcula de Stoker i de Coppola. Un personatge licàntrop, que pot sortir de dia amb ulleres de sol, i viu el sexe apassionadament. És un romàntic que s’alimenta de la sang. Sobreviu eternament, com un càstig, a la pèrdua de la seva estimada Elizabeta. Un suïcidi d’amor en caure en el parany que els enemics de Vlad III, Dràcul, li han parat en fer-li creure que els turcs l’han mort al camp de batalla.
Una història d’amor tràgica que l’obliga a beure sang. Una eterna dicotomia, perquè tothom sap i és profecia que el vi fa sang. El romanticisme de la sang, l’energia vital que n’obté Dràcula, podria ser el vi dels mortals. D’aquí que contraposi el vi a la sang. Allò que ens ajuda a sobreviure un àpat trist o, fins i tot, una companyia incòmode. El vi, com la sang, no falla. De fet, Vlad Dràcul, com a bon romanès ho sabia perfectament. Prop del seu castell hi fan el vi de Murfatlar, un dels terroris vitivinícoles més emblemàtics del país. Romania ha continuat -gairebé clandestinament als grans mercats- una producció de vi sorprenent. Un país de llengua romànica, on la mística del terror romàntic ha situat al seu gran príncep. Allà, on al contrari de la dita, la sang fa de vi. Bé que ho sap en Dràcula.
