El vi des de les primeres civilitzacions, ha estat vist des de dues perspectives. D’entrada, la positiva, que s’associa a beure vi amb moderació com un hàbit saludable, que ajuda a la conversa i fa disminuir les tensions. El vi com a vincle civilitzador és present a totes les celebracions i festes de l’antiguitat, de les religioses i dedicades als déus a les col·lectives no religioses, és present als banquets privats i als banquets funeraris, forma part dels simposis grecs i del comissatio romà, són les llargues sobretaules on reflexionaven i parlaven hores i hores, el ritual del vi varia del món grec al romà i al llarg dels segles, i comparteixen pautes com el beure vi barrejat amb aigua.
El gran filòsof grec Plató (427-347 aC), a la seva obra La República descriu una societat ideal, una utopia de reflexió social i política en 10 llibres, al segon descriu com la gent s’imagina que menjarà i beurà, pans, pastissos servits sobre fulles, formatges, olives i producte s de la terra i beuran vi (…) ells i els seus fills gaudiran bevent vi, adornats amb corones i cantant himnes als déus. (…) i faran coure murtas i glans a les brases, bevent amb moderació. És així que passaran la vida en pau i salut (Ll. II, 372 b-d).
Des de l’altra punta de món, a l’Àsia, el filòsof xinès Confuci (551-479 aC) ens diu del vi que “no s’ha de menjar els aliments ni molt cuits ni molt crus, ni coses fora de temporada, ni cap plat que no estigui ben condimentat, el vi pot beure el que vulgui, mentre no provoqui desordres (Llibre X, 7-8)”.
Està mal vist emborratxar-se
L’altra mirada cap al vi és negativa: té a veure amb l’abús del vi com a causant desordres i com a responsable de destrossar els nervis. En l’antiguitat estava molt mal vist beure vi sense barrejar-lo amb aigua, beure sense companyia i emborratxar-se, era una desgràcia i portava a la bogeria, tot i que anar una mica begut i amb amics era freqüent.
“Per Hèrcules, m’han ben ensarronat: el vi que he begut m’ha ben hi ha hagut! Oi, mentre jeia en el triclini, com creia estar del tot seré”. Comèdies de Terenci (184 – 159 aC).
El filòsof grec Aristòtil (384-322 aC) en el seu Problema XXX, dedicat a l’estudi de la melangia i la tristesa dels homes, valora els excessos i els canvis de caràcter a mesura que es beuen copes de vi:
(…) Es veurà que el vi conforma els caràcters més diversos si s’atén com transforma a poc a poc als que el beuen: doncs aquells que quan estan sobris són freds i taciturns, es tornen més xerraires quan han begut una mica en excés; si beuen una mica més es posen grandiloqüents i jactanciosos, i quan passen a l’acció, desenfrenats; si beuen encara més se’n posen insolents, i després furiosos; mentre que un excés molt gran els debilita per complet i es tornen tan estúpids (…) El vi fa també amorosos els homes; això es demostra perquè a l’ebri se li pot induir a besar, fins i tot a la boca, a persones que, pel seu aspecte o per la seva edat, ningú no besaria estant sobri. Aristòtil (Problema XXX. 1).
“La nit i l’amor no aconsellen cap moderació”
Però el poeta Ovidi (43 aC-17 dC) no opina el mateix, en la seva obra Ars Amatoria o L’art d’estimar deixa escrit que “la nit, l’amor i el vi no aconsellen cap moderació“.
Aquesta dualitat del vi continua a l’època medieval a la zona cristiana, el vi era una font de salut. El metge Arnau de Vilanova (1238/40?-1311) va escriure un tractat sobre del vi amb fins terapèutics, Liber de vinis. Francesc Eiximenis, escolàstic i escriptor del segle XIV, va escriure Lo Crestià, inacabat, on hi ha diversos capítols dedicats al vi i a l’embriaguesa on compara nacions per com beuen i recomana beure’l amb moderació.
Núria Bàguena és historiadora, gastrònoma i experta en època medieval.
