Durant dècades, el turisme s’ha construït sobre una lògica extractiva: captar el màxim de visitants, concentrar-los en punts d’atracció i extreure’n el màxim rendiment econòmic a curt termini. Barcelona n’és l’exemple: un model que ha generat riquesa, però que ha expulsat residents, encarit l’habitatge i buidat de sentit els barris que n’eren el principal atractiu. “El problema no és el turisme en si, sinó el model. I el risc ara és exportar-lo als territoris rurals que l’envolten”, afirma el director de l’Escola d’Enoturisme de Catalunya (ECC), Gerard Domingo.
L’any passat, Barcelona va rebre 16 milions de turistes. Només el 8,8% va fer una visita fora de la ciutat. Al mateix temps, el turisme representa el 14% del PIB català i genera un de cada deu llocs de treball. Estem parlant d’un sector amb un pes econòmic enorme, concentrat en molt poc territori.
“Això és, alhora, un problema i una oportunitat. Un problema perquè la concentració pressiona un territori fins a fer-lo invisible. I una oportunitat perquè el 91,2% dels turistes que arriben a Barcelona no ha descobert el territori que hi ha al darrere”, assegura Gerard Domingo. Barcelona hauria de ser l’ambaixadora i prescriptora dels territoris rurals que la envolten. “A la carta de vins de molts restaurants de la ciutat, la presència de cellers catalans és residual. La connexió entre la capital i el seu entorn productiu s’ha trencat, o mai no s’ha construït del tot”, lamenta.
És una paradoxa que cal revertir. Barcelona té la capacitat de crear relat, d’atreure visitants i de generar demanda. Els territoris rurals propers tenen el producte, la identitat i el paisatge. Per tant, la sinergia és evident. El que falta és la voluntat i el model per fer-la possible.
El repte dels territoris rurals
Mentrestant, els territoris de la segona corona afronten una pressió creixent. La dificultat d’accés a l’habitatge a Barcelona expulsa població cap a zones rurals que no estaven preparades per absorbir-la. Arriben persones que desconeixen el territori, el sector productiu, la cultura o el patrimoni. En aquest sentit, Domingo assegura que “el repte no és només logístic. És identitari”. És a dir, de quina manera s’integra la nova població, com es transmet la cultura, el patrimoni material i immaterial o la manera de viure. “Sense resposta”, afegeix, “el risc és real: territoris que perden la seva personalitat i la capacitat d’atreure, de generar valor i de retenir talent”.
L’enoturisme regeneratiu
Aquí és on l’enoturisme regeneratiu deixa de ser una tendència de mercat per convertir-se en una eina de política territorial. A diferència del turisme convencional, el model regeneratiu no posa el visitant al centre sinó les comunitats, el territori, la cultura i el model productiu, i construeix l’experiència turística a partir d’aquí.
Com explica Jesús Martín, director d’Aethnic, organització especialitzada en turisme responsable, “el model regeneratiu és economia circular aplicada al territori, on tothom guanya: cellers, distribuïdors, productors, però també la població local i les persones nouvingudes”. En aquest model, “el celler i l’allotjament rural no són la destinació, sinó la porta d’entrada al territori, on el visitant comença a entendre un paisatge, una forma de produir, una cultura. Això canvia radicalment la lògica del negoci i també el seu impacte”.
Professionalitzar el sector
Un model així requereix un sector preparat. I avui, majoritàriament, no ho està. Per això l’Escola d’Enoturisme de Catalunya treballa en la intersecció entre el coneixement del territori, la formació professional i la innovació en el model turístic. En col·laboració amb Aethnic, l’escola desenvolupa el producte enoturístic sota criteris regeneratius i estudia tota la cadena de valor del sector vitivinícola: del sector primari al secundari i terciari, per identificar quins perfils professionals es necessiten i on hi ha oportunitats reals per a persones en situació de vulnerabilitat.
Si el model funciona, els territoris rurals poden construir una economia basada en els tres sectors (agrari, industrial i serveis), amb l’enoturisme com a fil conductor. Integrar la nova població, preservar la identitat i generar oportunitats per a persones en situació de vulnerabilitat que necessiten alternatives ocupacionals. “Si els agricultors, els productors i els cellers no es poden guanyar la vida, l’alternativa és que el territori es converteixi en ciutats dormitori i polígons industrials”, adverteix Domingo.
No és una advertència menor. És la descripció d’un futur perfectament possible si el sector no actua amb la intel·ligència i la visió que el moment requereix.
L’Escola d’Enoturisme de Catalunya és un centre de formació professional integrada especialitzat en enoturisme, adscrit a l’Institut Municipal de Formació de Vilafranca del Penedès.
