Es pot parlar de còmic sense fer menció a Astèrix? O millor encara, podem parlar del vi sense enraonar d’Astèrix? La resposta és no. Un no clar i irreductible. Les aventures del gal i el seu amic Obèlix són tot un curs de tòpics amb humor, de gran traça de dibuix i guió, però sobretot, de gastronomia. Els seus viatges són una mena de Lonely Planet dibuixat amb la gana insadollable d’Obèlix com a nexe entre el formatge cors i el senglar rostit del llogaret que resisteix gràcies a la poció màgica i a l’enginy dels protagonistes creats per Uderzo i Goscinny.
Una de les aventures més extraordinàries d’aquest parell de gals és Astèrix a Bretanya. Una història que barreja amb gràcia la poció màgica i el vi. De fet, el punt principal de l’aventura té com a protagonistes una bóta de poció i centenars de bótes de vi. Una confusió buscada. Una metàfora del que és el vi. El vi vist com un líquid majestuós que pot donar una força sobrehumana, la victòria davant l’invasor. A cada pàgina, una referència divertida i murri al vi, com un element diví de la gastronomia que es contraposa als estranys gustos bretons de la cervesa tèbia, el vi gelat o l’aigua bullida amb un núvol de llet. Vi, la civilització. Com una de les deixes que els militants del Front Judaic Popular reconeixien als invasors romans de Judea.
L’aventura té com a protagonista una bóta que el druida Panoràmix ha omplert de poció. És una arma imprescindible perquè un poblet de la regió de Cantinum, al comandament de BigBoss, i on hi viu Noiquintòrax, el cosí d’Astèrix, pugui continuar la resistència a les legions de Juli Cèsar que han conquerit la Britània. La missió és portar la bóta i alimentar els resistents. L’aventura està servida i la confusió, també. La metàfora es posa en marxa.
El primer senyal, un decurió a la taverna “El senglar alegre”. Mentre beu resignat una cervesa tèbia observa com els dos gals i el bretó s’emporten a collibé la bóta. “Què hi porteu?”, pregunta. “Cervesa tèbia”, respon Astèrix. “Pensava que era vi gal… l’hauria confiscat… però si és cervesa tèbia, ja podeu marxar!”, conclou l’oficial romà. No hi pot haver un millor homenatge al vi. Però la cosa encara es posa més interessant.
Els resistents clandestins amaguen la bóta al celler d’un pub, els romans alertats per la presència a Bretanya de la poció confisquen totes les bótes que troben. Els legionaris han de tastar-les totes i trobar la que conté la poció. La festa és immensa. L’enorme tast de vi acaba a bufetades i amb un Obèlix content, eufòric i ensisat, que després de la seva experiència com a sommelier es lleva a la Torre de Londres amb els romans pregant que deixin d’estovar-los. Un partidàs de rugbi és el colofó de l’aventura. Un genial homenatge al vi que acaba amb el tradicional sopar sota els estels i amb un brindis de banyes plenes del vi que els romans enyoraven a la Gàl·lia.
El vi com el protagonista que desemmascara el rictus de les civilitzacions. El vi com un element imprescindible per tal que una aventura acabi bé. El vi que uneix els gals irreductibles amb els legionaris romans que pateixen els seus clatellots. El missatge és clar: qui vol cervesa tèbia si hi ha vi? Fins i tot, l’imperdonable vi gelat britànic fa més patxoca que una pinta escalfadota. On hi ha vi, hi ha victòria, per Tutatis!
